Pep Serra Guasch

PEP SERRA GUASCH Alumne de català B2. Curs 2016-17.

Som en Pep Serra Guasch. Vaig néixer a Formentera fa 60 anys. Com deveu imaginar, la vida a Formentera fa 60 anys no era tan fàcil com ara: recursos molt limitats, sanitat bàsica, escola primària, etc. El meu pare era patró d'un vaixell que feia la línia Eivissa-península-Eivissa, per tant, la vida familiar era poca. Quan tenia nou anys, vinguérem a viure a Eivissa. Per nosaltres poder tenir a casa coses tan bàsiques com llum elèctrica, gas butà, televisor, nevera, cuina de gas o tenir un bany dins la casa, va ser un canvi radical. I com no, tenir accés a metges, l'hospital, l'institut, etc. Vaig acabar els meus estudis a l'institut Santa Maria i per manca de recursos econòmics vaig començar a treballar. Ràpidament em vaig adonar de la necessitat de tenir més coneixements per poder millorar a la feina. Vaig estudiar una carrera de grau mitjà, com estudiant lliure, a la universitat de Valencià. Treballava i a la nit estudiava. La meva formació és d'economia, números i dades: som màster en administració i direcció d'empreses. Tota la vida he treballat a empreses dedicades al comerç. M'apassiona el món de les vendes i el màrqueting comercial. Fins fa un any era el director de Pasa Eivissa, una companyia que agrupa més de quaranta supermercats d'alimentació arreu d'Eivissa i Formentera. Un problema de salut, del qual parlaré més endavant, va fer que deixàs les responsabilitats directives i em dedicàs a recuperar la meva salut. Ara treball només els mesos d'estiu. Estic casat i tenc dos fills. Com anècdota us diré que el dia que vaig conèixer la meva dona (els dos encara anàvem a l'institut), vaig anotar a l'agenda escolar que aquell dia havia conegut la que seria la meva dona. Anys més tard (estudis fora d'Eivissa, servei militar, etc.), ens vàrem casar i tota la vida junts. I dels meus fills, què he de dir-vos? Són meravellosos. Estic molt orgullós d'ells. Ja fa prop de tres anys, la nostra filla ens donà el primer nét. La gent que em coneix, tant en el món laboral com en el personal, diu que som una persona molt ordenada, reflexiva, dialogant, alegre, que sé el que vull, que sé escoltar i que som un motivador nat. En el tractament cara a cara som molt bo. M'encanta llegir (temes d'economia, història antiga). Som admirador d'Asterix i Obelix. Tinc quasi tots els seus llibres en català, castellà i anglès. M'agrada el cinema per descansar la ment. M'agraden les pel·lícules en blanc i negre, sobretot les de l'oest (Rio Bravo, Bailando con lobos o Horizontes de grandeza, per anomenar-ne algunes que he vist darrerament), però no les de l'oest amb tirs i morts. M'agraden les que tracten de transmetre valors com l'amistat o la lluita personal. De vegades també veig pel·lícules de comèdia (Notting Hill, Un paseo por las nubes). El que es tracta és passar uns moments agradables. M'encanta escriure. Vaig fer el propòsit de fer un blog quan anava a Mallorca a fer radioteràpia amb la finalitat de no oblidar tots aquells dies, experiències i sensacions. Vaig continuar escrivint i, la veritat, gaudeix molt. Per aprendre a escriure millor la meva llengua vaig començar el català B2 al CEPA. La meva mestra va motivar-me a escriure en aquesta llengua i des de fa unes setmanes tots els meus escrits són en català, amb faltes d’ortografia, però en català. M'encanta passejar pel camp, per la costa, per la natura, conèixer llocs i racons desconeguts de la nostra illa. M'agrada la fotografia, de fet, ara estic fent un curset al CEPA per aprendre a fer millors fotos. M'encanta el teatre. Quan era jove vaig formar part durant alguns anys del Grup de Teatre de l'Escola d'Arts i Oficis. Fèiem teatre i ens divertíem. Tinc un bon record d'aquells anys i també, no cal dir-ho, un bon grapat d'amics. I com no, m'agrada viatjar. He estat per quasi totes les Illes Canàries (heu d'anar a La Palma!) i per quasi tot Espanya (Galícia, Astúries, Cantàbria, el País Basc, Catalunya, Andalusia, Extremadura, Madrid o Valencià). Pel que fa a l'estranger, conec Franca, Itàlia, Portugal, Txèquia, Grècia, Turquia, Creta, Tunícia o Marroc. Darrerament viatjo molt a Anglaterra. El meu fill viu i treballa allí i quan tenc una oportunitat vaig a passar uns dies amb ell i la seva parella. El viatge més llarg i diferent dels altres ha estat a Las Vegas, un Disney Word per a adults. I el més recent, un creuer en vaixell per Venècia, Itàlia, Grècia, Estambul, i Croàcia. Era el meu primer creuer i em va agradar moltíssim. Però aquí, avui, no vull parlar-vos més dels meus estudis, feines o gustos. Vull parlar d'un tema, possiblement dur, possiblement no molt adequat per aquest blog, però que a mi em va canviar la vida i crec d'interès per tots perquè diuen que un de cada cinc homes tindrà el mateix problema que jo al llarg de la seva vida. Vull deixar el meu testimoni, com un escrit d'alegria, optimista i motivador. En uns percentatges molt elevats el càncer té cura. El que cal és tenir uns bons hàbits de prevenció i portar una vida sana. Fa tres anys em diagnosticaren un greu càncer de pròstata. La notícia fou una novetat molt important, molt dura. Jo que tota la vida ho controlava tot i tenia solucions per tot, em vaig trobar amb un problema al qual no sabia com fer front. Però vaig decidir tirar endavant i lluitar. Vaig operar-me i, mesos més endavant, ens adonarem que havien quedat restes del càncer. Em varen fer radioteràpia per "netejar" el meu cos de cèl·lules dolentes. Durant quatre mesos anava cada dia a Mallorca a fer tractament i tornava el mateix dia cap a casa. A l'hospital veia tot tipus de malats com jo. Diria que n’hi havia dos tipus: els que tenien molta por i abaixaven el cap per la malaltia i els que com jo anaven amb el cap ben alt, forts, animats i amb ganes de lluitar per guanyar la malaltia. Quan em van comunicar que tenia càncer, em començà a donar voltes pel cap una idea: havia de canviar la meva vida. Havia d'aprofitar-la al màxim i gaudir amb el que m'agradava de debò. De fet, el metge quan em va comunicar que tenia càncer em va dir: Tranquil, que se'n sortirà. Però miri -i tragué del calaix de la seva taula un metre, d'aquells de fusta, i va fer: clac, clac i obrí tot el metre. Això és la seva vida. I miri: clac, clac -el replegà fins a quedar tan sols tres dels deu trossos de fusta. Això és el que més o menys li queda de vida. Ho gaudeixi. Ho vaig tenir clar. Com la meva companya Montse Cirera quan es va jubilar, vaig prendre bàsicament tres decisions. Primera: havia de cuidar la meva ment. Havia d'acceptar les coses com són i entendre les conseqüències, que possiblement durarien tota la vida. La meva oncòloga i la meva oncopsicòloga varen fer-me entendre el que em passava i em senyalaren el camí a l’aceptació de la malaltia. D'acord amb l'empresa, vaig rebaixar la càrrega de feina i ara tan sols treball els mesos d'estiu. Els mesos d'hivern són per recuperar-me i cuidar-me. I també, per tenir la ment ocupada, vaig matricular-me a la UOM (Universitat Oberta per a Majors), a català B2 al CEPA i a un curset de fotografia. Nous companys, nous amics, noves coneixences i noves experiències. Segona: havia de cuidar el meu cos. Per això vaig començar anar a fisioteràpia per recuperar el sòl pèlvic i vaig seguir els consells de la meva fisioterapeuta respecte a quina havia de ser la meva alimentació, la meva activitat física i el meu descans. Punts claus: fer exercici, cuidar l'alimentació i dormir el necessari. I tercera: havia de recuperar els meus valors. Principalment, la família, tornar a tenir temps per a la meva dona, els meus fills, el meu nét, la resta de família i els amics. He recuperat el plaer d'estar sol amb la meva dona, passejar, compartir moments i activitats. Vaig descobrir el plaer d'estar amb el meu nét i veure com dia a dia va creixent. Els estius a la platja, compartint jocs i passejos, no tenen preu. Vaig recuperar el temps per estar amb els fills i parlar hores i hores amb ells. Mai havia parlat tant amb el meu fill com ara. Cada dia ens posam en contacte. Estar lluny no és impediment per no estar comunicats i seguir fent família. Amb la meva filla el contacte és personal perquè procuram dinar tots plegats cada dia de feina. Tenim temps per parlar, contar-nos coses, i seguir sent una família forta i ben avinguda, com una pinya. He pogut passar moltes hores amb la meva mare i les meves germanes parlant i recordant la nostra infantesa. He tornat a tenir temps per estar amb els amics xerrant, fent un cafè o arreglant el món. Per acabar, voldria recordar un trosset d'una cançó molt coneguda "Me olvide de vivir". Diu, entre altres coses: "De tanto correr por la vida sin freno. Me olvidé que la vida se vive un momento. De tanto querer ser en todo el primero. Me olvidé de vivir los detalles pequeños." Fa tres anys estava malat, no gaudia de la meva vida, només passava per ella. Ella em va donar un toc, un avís. Aquest avís està tenint un preu alt, però no té comparació amb el que he aconseguit: estar bo i ser feliç.

Per saber-ne més Blog serraguasch.blogspot.com.es http://serraguasch.blogspot.com.es/2016/12/feminismo-y-educacion.html

Anna Tur

ANNA TUR Professora de l'àmbit de comunicació del CEPA Pitiüses des del curs 2014-15.

Som n’Anna Tur. No em pensava que un text com aquest de presentació que deman tan sovent als alumnes en començar un curs em resultàs tan difícil. Com bé deia en Max Alcañiz, si animam l’alumnat a participar en aquest blog de la comunitat educativa del CEPA Pitiüses, el professorat no ens en podem mantenir al marge. Així que jo també us explicaré una mica qui som. Eivissa La meua vida ha estat lligada sempre a Eivissa, llevat dels anys de formació universitària a Barcelona, el primer any de feina a Menorca i els cinc anys que vaig treballar a Manresa i rodalies, etapes totes molt enriquidores, de les quals us en parlaré més endavant. Vaig tenir una infància feliç, en una família nombrosa, majoritàriament de dones. Som quatre germanes. Crec que he estat de l’última generació de boixos i boixes de Vila que passàvem les tardes sols jugant al carrer (a la xinga, a la corda, a l’amagat…) i tornàvem a casa quan ens cridaven per sopar. D’aquella nena que vaig ser crec que encara conservo una certa ingenuïtat, la timidesa fins que tenc confiança, la curiositat i la inquietud per descobrir coses noves. M’agraden els versos d’Emily Dickinson: "Crec i descrec cent cops cada hora. Això em manté àgil la fe". Els estudis Vaig anar a l’escola sa Graduada i a l’institut Santa Maria, centres que encara existeixen, però no reconec com a propis, ja que els edificis actuals s’han reconstruït. De l’escola sempre tindré un record afectuós cap a totes les “doñas” que em van ensenyar al llarg de l’EGB. A l’institut vaig començar a aprendre a escriure en la meua llengua materna, el català, i vaig conèixer els cantants de la chanson française com Georges Moustaki (Ma solitude, Le métèque...) gràcies a les classes de francès. També vaig tenir professors que després han estat bons companys de feina i amics com na Fina Matutes. De l’època universitària a la UB, record els bons professors que em van transmetre l’estima cap a la llengua (Antoni M. Badia i Margarit, Joan Veny, Joan Solà, M. Teresa Cabré…). Record especialment l’etapa de becària a l’Institut d’Estudis Catalans col·laborant en l’elaboració del Diccionari del català contemporani però, sobretot, les amistats que encara mantenc. La feina Els meus inicis com a professora interina van ser a Menorca, tot just acabada la carrera, amb formació com a filòloga, però no com a docent. No havia estat mai a Menorca i, ves per on, amb 23 anys, amb molta por al cos i sense tenir gaire clar si la meua vocació era l’ensenyament, vaig estar un curs a Ciutadella (Fantàstiques les festes de Sant Joan!). Més tard, vaig aprovar les oposicions a Catalunya i vaig estar cinc anys ensenyant a diferents instituts de Manresa i pobles del voltant. En aquesta etapa em vaig formar realment com a docent i alguns dels recursos que encara avui faig servir a classe els vaig aprendre dels bons companys dels equips docents amb qui vaig compartir experiències, a més de molt bones estones. Dels ja quasi 26 anys que duc a l’ensenyament, la major part els he passat a l’institut sa Blanca Dona, centre que ha estat molt important per mi. A més d’excel·lents companys, puc dir que tenc també una bona colla d’amics. Amb ells em vaig posar la samarreta verda i vàrem lluitar contra les retallades per una educació pública de qualitat. També va ser molt enriquidor per mi treballar durant tres anys al programa PAIRE (Programa d'Acollida, Integració i Reforç Educatiu) fent tasques d’assessorament al professorat, mediació amb famílies i classes de català a l’alumnat immigrant. Ara ja fa tres anys que faig feina al CEPA Pitiüses i estic molt contenta de tot el que aprenc i m’aporten els alumnes. Crec que l’ensenyament de persones adultes és una etapa més del sistema educatiu a la qual s’ha de donar la importància que mereix. Com diu el company Diego Redondo, si oblidam l’educació d’adults, oblidam el present. La formació dels nens i adolescents és molt important perquè són el futur de la societat, però els adults són el present i es mereixen també la primera o segona oportunitat de rebre una educació de qualitat. Aquest 2017 és l’Any europeu de l’educació de persones adultes. Tant de bo es faci realitat el lema: El poder i l’alegria d’aprendre. Les aficions Sóc molt aficionada als jocs lingüístics com l'Scrabble o l'Apalabrados (vaig ser del grup impulsor de la creació del Club Scrabble Eivissa) i confesso que no tenc gaire bon perdre. Sempre m’ha agradat molt viatjar i conèixer altres cultures, crec que és la millor manera de desfer prejudicis sobre pobles i cultures. He visitat països tan diferents com Tanzània, Xina, Rússia, Jordània o Síria. Aquest darrer ara amb la crisi dels refugiats sirians el tenc especialment present. Els records de la impressionant ciutat de Palmira, patrimoni de la humanitat, o els mercats plens de vida d’Alep poc tenen a veure amb les imatges que veig ara als mitjans de comunicació. Ara viatjo menys i ho faig a llocs més propers, però tenc pendent encara visitar Amèrica i, si una cosa he après de l’educació d’adults, és que mai és tard per fer realitat allò que desitges, així que tard o d’hora ho faré. També m’agrada llegir i, a més de seguir les novetats editorials, tenc uns autors clàssics de capçalera: la novel·lista Mercè Rodoreda (Mirall trencat), el contista Pere Calders (Cròniques de la veritat oculta) i el poeta Miquel Martí i Pol (sempre amb els versos adequats per a cada moment). Tots tres grans escriptors que, malgrat no tenir una vida fàcil, marcada per l’exili o la malaltia, van encarar-la amb optimisme. Sóc bastant aficionada a les noves tecnologies (ja sabeu els que em coneixeu que m’agrada fer blogs) i bastant activa a les xarxes socials, gràcies a les quals he retrobat antics companys i amistats amb qui havia perdut el contacte i he conegut gent molt interessant amb qui compartir experiències educatives. Així mateix, en alguna classe ja he confessat el meu alt grau de nomofòbia, que hauré de rebaixar i cuidar més el tracte humà cara a cara. M’agraden les trobades disteses amb amics parlant tranquil·lament de temes més o menys transcendents i detest i em cansen moltíssim els debats estèrils, com alguns que es fan sobre la llengua, que ja haurien de estar superats. Pens que totes les llengües, igual que tots els parlants, s’han de conèixer i respectar i les persones han de fer la tria de la seua llengua d’ús a partir del coneixement i no del desconeixement. Tant de bo pogués parlar amb fluïdesa un bon grapat de llengües. Faig meues les paraules del periodista Carles Capdevila quan diu: “Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial…” I parlant del Carles Capdevila, ja acab recomanant-vos la lectura del les seues reflexions sobre el que ha après durant el 2016 i desitjant-vos que tingueu un molt bon any: 16 coses que he après aquest 2016 Us deix amb una cançó que alguns ja sabeu que m’agrada especialment del grup Txarango.

Per saber-ne més Lliurament dels Premis Espiral Edublogs 2010 (2n premi CAIRE-EF.blogspot.com) Llibrepoema: Cartes d'amor (Blog col·lectiu poematge.blogspot.com) Moments feliços al CEPA Pitiüses "No t'aturis" (Walt Whitman). Sant Jordi 2015. CEPA Pitiüses Graduació 4t ESPA 1r quadrimestre Curs 2015-16 Baldufa de plata, 2n premi Espiral Edublogs 2016 blog Trencadís

Luis Gutiérrez

LUIS GUTIÉRREZ  Alumne d'ESPA des del curs 2015-16.

Una breu historia sobre la meva vida Vaig néixer a València l'any 1978, però jo sempre dic que sóc un eivissenc adoptat, ja que vaig arribar a Eivissa quant tenia 4 anys i d'això ja fa 34 anys. Visc a Sant Antoni de Portmany des de fa 12 anys, però també he viscut a Eivissa, Santa Eulàlia i Sant Josep. Referent a la meva vida familiar, estic casat des del 2008 amb una noia que es diu Laura i tinc dues filles, la Laura i la Lucía, de 10 i 7 anys d'edat, que són la meva debilitat. Una altra part molt important de la meva família són els meus gossos, dos grans danesos, anomenats Scuby i Nala. La meva infància a Eivissa no va ser fàcil, encara que jo sempre dic que s’aprèn de tot i sobretot del dolent i jo he après un munt… Passarem una mica més endavant en el temps. Quan tenia 14 anys vaig començar a treballar després de l'escola a les tardes en un restaurant a Santa Eulàlia, per dur diners a casa. Quan tenia 16 anys vaig deixar l'escola i em vaig incorporar a la vida laboral per complet i des de llavors he fet un poc de tot. He treballat de mosso de magatzem, rentaplats, netejant fosses sèptiques, arreglant rentadores, encarregat de supermercat, comercial, venedor de material de fontaneria i, per últim, de funerari. Ja fa deu anys que treballo en una funerària (Pompas Fúnebres). Quan vaig començar no havia vist un difunt mai i no sabia si m'afectaria en algun sentit, ja que per a mi era una cosa a la qual no m'havia enfrontat mai.  El primer difunt que vaig preparar per a la seua vetlla era un home d'uns 80 anys, amb unes marques a les galtes i als orificis del nas per haver estat intubat durant diversos dies a l'hospital. Es podria dir que per a mi era un repte, ja que el que havia après una setmana abans amb Jean Monceau, una eminència en tanatoestètica i tanatopràxia, (metge en tanatologia que va embalsamar Lady Di) hauria de posar-ho en pràctica jo sol. Vaig començar a endreçar el difunt, hidratant-li la cara i les mans, després el vaig col·locar al seu fèretre. La família havia portat un vestit blau marí amb camisa blanca i corbata negra. El vaig vestir i vaig posar les mànigues de la camisa amb cura perquè sobresortissin una mica del puny de la jaqueta. Llavors vaig posar en pràctica allò après amb la cara i les mans. Després de pentinar i raspallar el vestit li vaig col·locar un rosari a les mans. "Ja esta llest!" -vaig pensar. Vaig procurar estar a prop quan van obrir la sala de vetlla, per així veure si deien alguna cosa de la meva feina. La família va entrar i va començar a plorar, no sabia què pensar: "ho hauré fet malament?" Llavors vaig entendre que els seus laments eren per la seva pèrdua en escoltar una senyora dir: "Que guapo que està!"  Sempre havia escoltat això que aquest treball és molt poc agraït i encara que és cert des del punt de vista d'algunes famílies, personalment per a mi va ser una satisfacció saber que aquesta família que no coneixia de res, podria veure el seu pare, germà, avi o nebot de la millor manera possible. Per a mi és una feina peculiar, no molt ben vista per tots, però naturalment tots morirem algun dia i mentre no em toqui, espero ser-hi en l'anonimat per poder ajudar. Em considero una persona molt treballadora i seriosa quan es requereix, encara que m´agrada molt estar de broma amb els meus amics. Les meves aficions són l´esquí, tot i que fa ja dos anys des de l’última vegada que vaig anar amb els meus amics a Andorra, anar amb bicicleta amb la meva colla i patinar amb les meves filles quan puc. Referent a la manca d’estudis, retrocedirem "una mica" en el temps. Quan era petit a l'escola no m'anava gens bé. Els meus problemes a casa es van ajuntar amb la falta d’atenció. Era un nen molt tímid, amb moltes inseguretats, inclús tartamut a l’hora de parlar amb algú. Això sí, molt maco! (ha,ha,ha!) Resumint, no tenia el que es diu un entorn adequat d’aprenentatge. Sempre he tingut una espina clavada amb aquest tema i no trobava el moment de reprendre una altra vegada amb un millor escenari, fins ara. L'any passat, després de parlar-ho amb la família, em vaig apuntar a l'escola d'adults fent un gran esforç juntament amb la meva família, ja que surto de casa a les 8:30 h. del matí i no torno fins a les deu de la nit. Els migdies els faig servir per fer els deures i per menjar, els caps de setmana a les tardes per fer els treballs que requereixen més temps, els dies que la feina m'ho permet. Però, tot i així, estic molt content per tenir l'oportunitat d'estudiar i ho recomanaria a tot el que no va tenir oportunitat de fer-ho en el seu dia. Em considero una persona molt positiva davat la vida. El meu lema preferit és:  “Cadascú recull el que sembra”.

Per saber-ne més Presentació per a la classe de ciències naturals de 2n d'ESPA en la qual ens explica les característiques d'uns dels paratges naturals més polits d'Eivissa. http://cepatrencadis.blogspot.com.es/2016/07/es-vedra-i-els-illots-de-ponent.html

Mercedes Álvarez

MERCEDES ÁLVAREZ  Alumna de 2n d'ESPA Curs 2016-17

Hola, companys i companyes! Em dic Mercè i aquest any he començat a anar a l'escola d'adults. Quan era petita anava a l'escola del meu poble a Cuevas del Campo (Granada). Era molt tímida i crec que per això vaig abandonar els estudis, ja que no m'atrevia a preguntar quan no entenia alguna cosa. Encara avui recordo la cara d'una professora fent-me una pregunta i jo tremolant perquè no sabia la resposta. Després em vaig dedicar a ajudar els meus pares a treballar al camp, cosa que m'agradava ja que m'encanta la natura. Quan em vaig fer gran vaig decidir descobrir una nova trajectòria laboral i em vaig traslladar a Girona, després va seguir França, Suïssa i finalment em vaig establir a Eivissa. Aquí a Eivissa vaig trobar feina de seguida ja que sóc una persona molt polivalent. Després vaig formar la meva família i, al costat del meu marit, em vaig dedicar a cuidar els meus fills i a treballar. Ara que els meus fills ja són independents, he decidit tornar a estudiar ja que és molt important aprendre i enriquir el vocabulari. M'agrada molt escoltar a la gent quan parla i entre les meues aficions està fer treballs manuals, tinc molta habilitat per l'artesania. Des de fa uns hiverns participo en un grup d'artesanes eivissenques i confeccionem a mà les parts dels vestits de pagesa, com per exemple: capells, mantons, faldellins i espardenyes. També m'agrada molt cuinar i fer pastissos, sobretot menjars típics del meu poble. Des de fa 25 anys treballo de temporada a l’hostaleria. Actualment exerceixo el lloc de cap de bar i menjador. M'agrada la meva feina ja que tinc facilitat per treballar en equip. M'han agradat molt els tallers que s'han fet a l'escola a les Jornades Culturals i he participat en tots els que he pogut. Les excursions que hem fet m'han semblat molt interessants. Espero aprovar aquest curs i continuar els estudis d'ESPA.

Per saber-ne més VERSOS Y POEMAS 1. Hay un lugar feliz, feliz para todo el mundo, mundo que todos encuentran, encuentran otro camino, que no sabemos donde. 2. Este desierto no tiene fin si bien te fijas verás: camellos, serpientes, lagartijas, cada uno para un lugar. Algunas plantas encontrarás que extrañas te parecerán: cactus, palmeras y más. El sol quema la cara y la arena ciega los ojos,  a cada paso bebo agua para continuar mi camino. 3. Todo pasa y todo queda, dentro de tu serenidad, pasa sin hacer ruido, y a veces con agilidad. Tú guardas mis bellos sueños y también mi realidad, muchos momentos vividos, y algunos por despertar. Eres mi refugio más sincero, donde yo me puedo expresar, mis sentimientos internos a ti te los puedo mostrar. 4. Sin tu voz, sin tu paz, sin tu luz. Por ti fui, por ti vi, por ti sentí. El sol no ve. La luz no es. 5. Podrá faltarme el camino, el río, el mar. Sé que me faltarán. El camino, que no es de verdad. El río, que no es del mar. El viento, sé que me faltarán. La vida, jamás. Cuanto menos camino, más. Cuanto más vida, más. Ni más, no menos. Más.