 Francisca Vidal Prohens,
alumna de Català B1.
Curs 2017-18. |
El meu nom és Francisca Vidal Prohens, som mallorquina de naixement i eivissenca d’adopció. La meva vida ha tingut diverses etapes, de fet, podríem dir que tres: de formació, laboral i jubilació.
Etapa mallorquina de formació.
La infantesa i l’adolescència van passar tranquil·lament a Palma de Mallorca. Vaig fer preparatori i batxillerat a las Teresianes. Després m’havia de decidir entre les tres possibilitats que hi havia aleshores sense sortir de l’illa: Magisteri, Comerç o Belles Arts. Vaig escollir Magisteri. Al finalitzar el tercer curs va arribar el primer ensurt. Al meu pare, que era militar, el varen destinar a Eivissa i per mi allò significava deixar enrere els meus amics, família, part de la meva vida, etc.
  
Etapa eivissenca laboral.
Quan vaig arribar a Eivissa no conexia ningú. Em vaig matricular a l’escola d’Arts i Oficis a dibuix artístic i a classes de francès i d’anglès, tot em va servir per contactar amb persones de la meva edat.
Als dos mesos de l’arribada em varen oferir treballar a l’oficina d’AVIACO, i vaig acceptar immediatament. Varen ser uns anys inoblidables, feia el que més m’agradava.
Va passar el temps i vaig conèixer un eivissenc molt especial per mi i ens vàrem casar.
Després de treballar cinc anys, em varen passar a IBERIA de Cap de Reserves i Monitora de Sistemes de reserves Resiber i Amadeus, adreçats al personal de la companyia i a les agències de viatges d’Eivissa i Formentera. Més tard vaig anar a l’aeroport de Cap de Servei de Facturació fins a la jubilació.
Etapa eivissenca de jubilació.
Pot ser que hi hagi persones que considerin la jubilació com una mena d’alliberació. Per mi va ser tot el contrari, però vaig passar pàgina. Em vaig matricular a la Universitat per a Majors i a les TIC de Noves Tecnologies. Actualment també vaig a classe de català al CEPA Pitiüses per aprendre escriure.
Els meus entreteniments són: el jazz, Leonard Cohen (poetes a Nova York), la novel.la de viatges (Javier Reverte), la novel·la negra (Andrea Camilleri), etc.
En fi, tractaré d’estar activa mentres les circumstàncies m’ho permetin.
|
Per saber-ne més
En aquesta anècdota que ens explica na Francisca veiem com ha canviat l'aeroport d'Eivissa.
Una tarda, que plovia molt, l’autobús va tornar de l’aeroport amb tots els passatgers que no havien pogut embarcar. Cansats, impacients i remullats varen preguntar:
- Quan sortirà el proper vol cap a Barcelona?
- Lamentablement l’aeroport está tancat. -va respondre l’empleat.
- Què vol dir això que està tancat?
- Es tracta de la pista d’aterratge que és de terra i s’ha enfangat, conseqüentment no pot haver-hi trànsit aeri fins que s’assequi -es va afanyar a respondre l’empleat.
- I quan será això?
- Si deixa de ploure demà, si no ja veurem. -va respondre l’empleat, tot desitjant que no plogués més.
- Fins demà! -va dir tot seriós el passatger.
- Bona nit, estigui bo! -va dir l’empleat.
Per sort, al dia següent va sortir el sol i l’avió va poder despegar normalment.
   |
 Vicente Valero Marí Professor de l'àmbit de comunicació del CEPA Pitiüses. Curs 2017-18 |
En Vicente Valero, a més de professor de llengua castellana de l'escola, és un reconegut escriptor. Darrerament ha estat portada de la revista Cuadernos Hispanoamericanos que li dedica una extensa entrevista. En aquest enllaç podeu llegir-la (pàg. 44-49):
 
Darrerament també una de les seves novel·les, Los extraños, ha estat traduïda a l'alemany.
Com ell afirmava en una entrevista a Lne.es:
"En las vidas más insignificantes también hay episodios de gran relevancia".
"Mis últimos libros son biografías parciales sobre personajes con las que pretendo narrar, hacer la literatura que no tiene la poesía". |
Per saber-ne més
 Relat El puerto de Dora Krumm (Placeres. Relatos de Agosto. El País Setmanal) Clica sobre la imatge per llegir-lo. Aquí teniu un dels seus poemes: "Travesía". Si feu un clic sobre la imatge podeu escoltar-lo llegit per l'autor. 
Conferència de Vicente Valero a l'IES Violant de Casalduch (Benicàssim)
En aquests altres enllaços podreu saber més sobre la seva biografia i obra: |
MARI CRUZ MARTÍNEZ
Alumna de català B1
|
Hola! Em dic Mari Cruz, soc alumna del curs de català B1.
En aquesta ocasió vull contar-vos un poc sobre mi perquè em conegueu una mica més.
Vaig
néixer a Badalona un 19 de març de 1978. Els meus pares són d'un poble
de Múrcia que es diu Cieza. Diuen d'aquest poble que és la terra del
melicotó. Al meu pare li van oferir un lloc de feina a Badalona. Per
això els meus pares se'n van anar cap allà. A Badalona van néixer els meus germans grans i
jo.
 
L'any que vaig fer sis anys vam arribar a Eivissa. El meu pare treballava a la construcció i va venir primer a l'illa per un any. Hi havia molta feina i per això la meva mare va decidir venir també a viure aquí i va començar a treballar en un hotel.
He crescut en un barri molt tranquil, jugant al carrer amb tots els meus amics. Sempre penso que van ser uns anys molts divertits i inoblidables, ja que ara els nens ja no juguen com abans. Als deu anys i mig va néixer una de les meves germanes petites i quasi dos anys després, l'altra. Van ser les meves joguines.
En acabar els meus estudis d'EGB tenia molt clar que volia ser perruquera. Jo vinc de família de perruqueres i això meu és vocacional. No volia anar a l'institut, així que els meus pares em van apuntar a una acadèmia i hi vaig anar dos anys. Encara no havia fet els setze anys que ja vaig trobar la meva primera feina, de perruquera, és clar. Quina il·lusió! Treballaria d’allò que més m'agradava. Recordo que anava a pentinar i tallar els cabells a tots els meus veïns per practicar.
Vaig treballar dos anys i mig en una perruqueria on vaig agafar molta pràctica, però la cap no volia que tallàs els cabells i aquest és un dels serveis més demanats al saló. Em vaig quedar una mica estancada. Però, per sort, una amiga de l’ofici em va dir que necessitaven gent en una altra perruqueria i cap allí vaig anar jo. Em van agafar i vaig aprendre molt.
A principis de l'any 2000 el meu pare va morir, molt jove, per una malaltia que tenia als pulmons. Jo tenia 22 anys i les meves germanes eren molt petites, 10 i 12 anys. Una pèrdua molt trista i molt dura. La vida continua i un any després em van oferir llogar un local per a un negoci propi, una perruqueria! M'ho posaven tot molt fàcil i la meva família em va animar molt, així que em vaig arriscar. Avui segueixo amb el meu saló de perruqueria on faig feina amb dues companyes: na Paqui, que fa 11 anys que treballa amb mi, i na Sandra, la meva germana petita, que segueix els meus passos.
Hem fet pentinats per pasarel·les de moda, com Adlib, durant 5 anys seguits. També hem participat en desfilades benèfiques amb AECC. Aquest Nadal hem dut a terme una iniciativa molt polida. Vam separar una part dels diners que cobràvem als nostres clients/es durant tot el mes de desembre i també vam posar una guardiola a la perruqueria per a donacions voluntàries i amb els diners recollits vam fer una donació a APNEEF per ajudar una mica els nens amb problemes, malalties rares, etc.
 
Tornant una mica cap endarrere, l’any 2002 vaig conèixer el que avui és el meu marit. El vaig conèixer d'una forma molt divertida: fent una broma al cosí d'una amiga per missatge de text. Ells eren els que em feien la broma a mi. Ell és d'un poble de Tarragona que es diu “Miami platja”! Ha, ha, ha, sí, com sona! Quan van passar sis mesos ell va trobar feina a Eivissa i va venir a viure aquí. Ara ja fa catorze anys que estam junts, dels quals 9 anys de casats. Tenim dos fills que són uns “trastos”, però molt, molt afectuosos. Som una família molt corrent. Vivim al dia. Ens agrada sortir a passejar pel camp els caps de setmana. Quan arriba el bon temps anem a la platja a jugar a la pilota. De vegades, anem al cinema.
L'any passat vaig començar a estudiar català perquè necessitava sortir de la rutina diària. M'agradaria estudiar un grau superior de perruqueria o estètica per fer classes a un institut. No sé si ho aconseguiré, però ho intentaré. Ha set un plaer compartir un poc de mi amb tots vosaltres.
Salut per tots!
|
Per saber-ne més
     |
