diumenge, 15 de gener de 2017

Pep Serra Guasch




PEP SERRA GUASCH
Alumne de català B2.
Curs 2016-17.





Som en Pep Serra Guasch. Vaig néixer a Formentera fa 60 anys. Com deveu imaginar, la vida a Formentera fa 60 anys no era tan fàcil com ara: recursos molt limitats, sanitat bàsica, escola primària, etc. El meu pare era patró d'un vaixell que feia la línia Eivissa-península-Eivissa, per tant, la vida familiar era poca.


Quan tenia nou anys, vinguérem a viure a Eivissa. Per nosaltres poder tenir a casa coses tan bàsiques com llum elèctrica, gas butà, televisor, nevera, cuina de gas o tenir un bany dins la casa, va ser un canvi radical. I com no, tenir accés a metges, l'hospital, l'institut, etc.
Vaig acabar els meus estudis a l'institut Santa Maria i per manca de recursos econòmics vaig començar a treballar. Ràpidament em vaig adonar de la necessitat de tenir més coneixements per poder millorar a la feina. Vaig estudiar una carrera de grau mitjà, com estudiant lliure, a la universitat de Valencià. Treballava i a la nit estudiava.
La meva formació és d'economia, números i dades: som màster en administració i direcció d'empreses. Tota la vida he treballat a empreses dedicades al comerç. M'apassiona el món de les vendes i el màrqueting comercial. Fins fa un any era el director de Pasa Eivissa, una companyia que agrupa més de quaranta supermercats d'alimentació arreu d'Eivissa i Formentera.
Un problema de salut, del qual parlaré més endavant, va fer que deixàs les responsabilitats directives i em dedicàs a recuperar la meva salut. Ara treball només els mesos d'estiu.
Estic casat i tenc dos fills. Com anècdota us diré que el dia que vaig conèixer la meva dona (els dos encara anàvem a l'institut), vaig anotar a l'agenda escolar que aquell dia havia conegut la que seria la meva dona. Anys més tard (estudis fora d'Eivissa, servei militar, etc.), ens vàrem casar i tota la vida junts.
I dels meus fills, què he de dir-vos? Són meravellosos. Estic molt orgullós d'ells. Ja fa prop de tres anys, la nostra filla ens donà el primer nét.
La gent que em coneix, tant en el món laboral com en el personal, diu que som una persona molt ordenada, reflexiva, dialogant, alegre, que sé el que vull, que sé escoltar i que som un motivador nat. En el tractament cara a cara som molt bo.

M'encanta llegir (temes d'economia, història antiga). Som admirador d'Asterix i Obelix. Tinc quasi tots els seus llibres en català, castellà i anglès.
M'agrada el cinema per descansar la ment. M'agraden les pel·lícules en blanc i negre, sobretot les de l'oest (Rio Bravo, Bailando con lobos o Horizontes de grandeza, per anomenar-ne algunes que he vist darrerament), però no les de l'oest amb tirs i morts. M'agraden les que tracten de transmetre valors com l'amistat o la lluita personal. De vegades també veig pel·lícules de comèdia (Notting Hill, Un paseo por las nubes). El que es tracta és passar uns moments agradables.

M'encanta escriure. Vaig fer el propòsit de fer un blog quan anava a Mallorca a fer radioteràpia amb la finalitat de no oblidar tots aquells dies, experiències i sensacions. Vaig continuar escrivint i, la veritat, gaudeix molt. Per aprendre a escriure millor la meva llengua vaig començar el català B2 al CEPA. La meva mestra va motivar-me a escriure en aquesta llengua i des de fa unes setmanes tots els meus escrits són en català, amb faltes d’ortografia, però en català.
M'encanta passejar pel camp, per la costa, per la natura, conèixer llocs i racons desconeguts de la nostra illa.
M'agrada la fotografia, de fet, ara estic fent un curset al CEPA per aprendre a fer millors fotos.
M'encanta el teatre. Quan era jove vaig formar part durant alguns anys del Grup de Teatre de l'Escola d'Arts i Oficis. Fèiem teatre i ens divertíem. Tinc un bon record d'aquells anys i també, no cal dir-ho, un bon grapat d'amics.


I com no, m'agrada viatjar. He estat per quasi totes les Illes Canàries (heu d'anar a La Palma!) i per quasi tot Espanya (Galícia, Astúries, Cantàbria, el País Basc, Catalunya, Andalusia, Extremadura, Madrid o Valencià). Pel que fa a l'estranger, conec Franca, Itàlia, Portugal, Txèquia, Grècia, Turquia, Creta, Tunícia o Marroc. Darrerament viatjo molt a Anglaterra. El meu fill viu i treballa allí i quan tenc una oportunitat vaig a passar uns dies amb ell i la seva parella.
El viatge més llarg i diferent dels altres ha estat a Las Vegas, un Disney Word per a adults. I el més recent, un creuer en vaixell per Venècia, Itàlia, Grècia, Estambul, i Croàcia. Era el meu primer creuer i em va agradar moltíssim.




Però aquí, avui, no vull parlar-vos més dels meus estudis, feines o gustos. Vull parlar d'un tema, possiblement dur, possiblement no molt adequat per aquest blog, però que a mi em va canviar la vida i crec d'interès per tots perquè diuen que un de cada cinc homes tindrà el mateix problema que jo al llarg de la seva vida.
Vull deixar el meu testimoni, com un escrit d'alegria, optimista i motivador. En uns percentatges molt elevats el càncer té cura. El que cal és tenir uns bons hàbits de prevenció i portar una vida sana.
Fa tres anys em diagnosticaren un greu càncer de pròstata. La notícia fou una novetat molt important, molt dura. Jo que tota la vida ho controlava tot i tenia solucions per tot, em vaig trobar amb un problema al qual no sabia com fer front.

Però vaig decidir tirar endavant i lluitar. Vaig operar-me i, mesos més endavant, ens adonarem que havien quedat restes del càncer. Em varen fer radioteràpia per "netejar" el meu cos de cèl·lules dolentes. Durant quatre mesos anava cada dia a Mallorca a fer tractament i tornava el mateix dia cap a casa.
A l'hospital veia tot tipus de malats com jo. Diria que n’hi havia dos tipus: els que tenien molta por i abaixaven el cap per la malaltia i els que com jo anaven amb el cap ben alt, forts, animats i amb ganes de lluitar per guanyar la malaltia.
Quan em van comunicar que tenia càncer, em començà a donar voltes pel cap una idea: havia de canviar la meva vida. Havia d'aprofitar-la al màxim i gaudir amb el que m'agradava de debò.


De fet, el metge quan em va comunicar que tenia càncer em va dir: Tranquil, que se'n sortirà. Però miri -i tragué del calaix de la seva taula un metre, d'aquells de fusta, i va fer: clac, clac i obrí tot el metre. Això és la seva vida. I miri: clac, clac -el replegà fins a quedar tan sols tres dels deu trossos de fusta. Això és el que més o menys li queda de vida. Ho gaudeixi.

Ho vaig tenir clar. Com la meva companya Montse Cirera quan es va jubilar, vaig prendre bàsicament tres decisions.

Primera: havia de cuidar la meva ment.
Havia d'acceptar les coses com són i entendre les conseqüències, que possiblement durarien tota la vida. La meva oncòloga i la meva oncopsicòloga varen fer-me entendre el que em passava i em senyalaren el camí a l’aceptació de la malaltia. D'acord amb l'empresa, vaig rebaixar la càrrega de feina i ara tan sols treball els mesos d'estiu. Els mesos d'hivern són per recuperar-me i cuidar-me.
I també, per tenir la ment ocupada, vaig matricular-me a la UOM (Universitat Oberta per a Majors), a català B2 al CEPA i a un curset de fotografia. Nous companys, nous amics, noves coneixences i noves experiències.

Segona: havia de cuidar el meu cos.
Per això vaig començar anar a fisioteràpia per recuperar el sòl pèlvic i vaig seguir els consells de la meva fisioterapeuta respecte a quina havia de ser la meva alimentació, la meva activitat física i el meu descans. Punts claus: fer exercici, cuidar l'alimentació i dormir el necessari.

I tercera: havia de recuperar els meus valors.
Principalment, la família, tornar a tenir temps per a la meva dona, els meus fills, el meu nét, la resta de família i els amics. He recuperat el plaer d'estar sol amb la meva dona, passejar, compartir moments i activitats.
Vaig descobrir el plaer d'estar amb el meu nét i veure com dia a dia va creixent. Els estius a la platja, compartint jocs i passejos, no tenen preu.
Vaig recuperar el temps per estar amb els fills i parlar hores i hores amb ells. Mai havia parlat tant amb el meu fill com ara. Cada dia ens posam en contacte. Estar lluny no és impediment per no estar comunicats i seguir fent família. Amb la meva filla el contacte és personal perquè procuram dinar tots plegats cada dia de feina. Tenim temps per parlar, contar-nos coses, i seguir sent una família forta i ben avinguda, com una pinya.
He pogut passar moltes hores amb la meva mare i les meves germanes parlant i recordant la nostra infantesa. He tornat a tenir temps per estar amb els amics xerrant, fent un cafè o arreglant el món.

Per acabar, voldria recordar un trosset d'una cançó molt coneguda "Me olvide de vivir". Diu, entre altres coses:
"De tanto correr por la vida sin freno.
Me olvidé que la vida se vive un momento.
De tanto querer ser en todo el primero.
Me olvidé de vivir los detalles pequeños."

Fa tres anys estava malat, no gaudia de la meva vida, només passava per ella. Ella em va donar un toc, un avís. Aquest avís està tenint un preu alt, però no té comparació amb el que he aconseguit: estar bo i ser feliç.



4 comentaris:

  1. Quina gran idea la d'aquest blog, poc a poc ens anem coneixent millor els uns i els altre, ja que l'apreci a les persones ens ve de conèixer-les. Gràcies Pep, aprofito l'oportunitat que em dóna el blog per dir-te que admiro el teu valor i coherència i és una sort tenir-te de company de classe.

    ResponElimina
  2. Molts anys i bons Pep!!
    Tu blog está entrañable, espero que sigas con tus reportajes y sobre todo con tus recuerdos porque no sólo revives tus momentos felices e importantes, sino que, además nos permites conocerte más y conocer desde dentro el sentimiento de los habitantes de las Islas, porque al escribir en català parece que es más real, más sentido. En castellano sería una traducción de tus sentimientos, no el original!!! Gracias Pep por compartir tu web!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. Intentaré seguir escrivint en català. Encara no tenc una bona base i tenc molt per aprendre. Així que perdonau els errors que pugui fer.

      Elimina