diumenge, 2 d’abril de 2017

Dan Cohen




Jo.PNG




DAN COHEN 

Professor del Departament de Comunicació i director del CEPA Pitiüses.









Hola, som Dan, i voldria explicar-vos una mica de la meua vida.
Fa molts anys vaig ajudar mon pare a fer una casa. Just en penjar la porta principal, ma mare em digué: -Dan, vens amb mi, que t’he de parir. I així vaig néixer a la casa familiar.
Casa.PNG
De nen els meus germans i jo jugàvem als jocs típics de l’edat: pilla-pilla, gronxador, fer pastissets de fang i cercar la pedra filosofal.  No la vàrem trobar mai, malgrat haver mirat en els llocs més insospitats.  Una vegada i una altra vam acabar disculpant-nos quan vam dur a terme les nostres investigacions per racons que altres podrien considerar propietat privada.
Als sis anys vaig començar el col·legi; era prou lluny, set quilòmetres d’anada i vuit de tornada, sempre barda amunt.  La mare no ens deixava cap menjar, però cadascú tenia la seva bassetja i permís de caçar allò que volguéssim.  Així, un bon dia arribaria ben alimentat i, a més a més, amb un abric nou.
Acabada l’escola, els germans i jo havíem de decidir entre estudiar la carrera a Amèrica o a Europa.  Com no podíem posar-nos d’acord, decidírem  anar a universitats per les dues bandes de l’oceà a la vegada; fèiem torns amb un germà remant i pescant, un altre fent deures i el darrer dormint.  Solíem arribar amb retard a les classes i ens feren fora, però ja amb els músculs ben desenvolupats. Volíem aprofitar l’experiència i ens presentàrem als Jocs Olímpics, però resulta que no existeix a nivell olímpic la carrera de cinc mil quilòmetres a rem.
uni.PNG
Així que havia de trobar feina sense títol i vaig experimentar molts treballs diferents: vaig passar uns anys com a provador de matalassos, una feina molt cansada; hi va haver una època com actor de doblatge per al cine mut, una experiència  que em deixava amb la paraula dins la boca; un grup pseudoecologista em va contractar com a acompanyant d’espècies en migració i així estaven satisfetes les meves ànsies de viatjar. Finalment, vaig treballar com a ajudant d’un científic que feia experiments amb la velocitat de la caiguda de l’aigua a casa i així vaig passar uns anys observant com de mica en mica s’omple la pica.
matalassos.PNG
Al final hi havia la possibilitat de fer-me professor i la vaig aprofitar, intentant formar l’alumnat en el seu ús de la llengua anglesa i el mètode científic.  A vegades pot ser que m’hagi confós i acabat donant llenguatge científic i el mètode anglès, però aprendre és aprendre i estic ben cofoi de veure exalumnes que parlen de picopascals i camps electromagnètics sense dificultats, mentre altres saben prendre el te a les cinc de la tarda en punt  i posar-se a mirar un partit sencer de criquet.
Sempre he intentat compaginar la feina amb la família i les aficions. La família ha estat fàcil; dins cada pàgina de l’agenda dedico una part a la família i una altra a la feina; compartit! Les aficions m’han costat força perquè en tinc dues principalment: l’esport de squamish, amb la variant de 43 persones per cada equip i  el club dels elefants. No he pogut practicar la primera perquè mai ens hem trobat les 90 persones (43 per cada equip i 4 oficials) necessàries per al partit, ni la segona per no trobar cap elefant amb els diners necessaris per pagar la quota de soci.
Compaginar.PNG
I aquí teniu la meua vida. Encara tinc bateria per seguir en marxa durant un temps, mentre no hi hagi cap curtcircuit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada