Anna Tur

ANNA TUR Professora de l'àmbit de comunicació del CEPA Pitiüses des del curs 2014-15.

Som n’Anna Tur. No em pensava que un text com aquest de presentació que deman tan sovent als alumnes en començar un curs em resultàs tan difícil. Com bé deia en Max Alcañiz, si animam l’alumnat a participar en aquest blog de la comunitat educativa del CEPA Pitiüses, el professorat no ens en podem mantenir al marge. Així que jo també us explicaré una mica qui som. Eivissa La meua vida ha estat lligada sempre a Eivissa, llevat dels anys de formació universitària a Barcelona, el primer any de feina a Menorca i els cinc anys que vaig treballar a Manresa i rodalies, etapes totes molt enriquidores, de les quals us en parlaré més endavant. Vaig tenir una infància feliç, en una família nombrosa, majoritàriament de dones. Som quatre germanes. Crec que he estat de l’última generació de boixos i boixes de Vila que passàvem les tardes sols jugant al carrer (a la xinga, a la corda, a l’amagat…) i tornàvem a casa quan ens cridaven per sopar. D’aquella nena que vaig ser crec que encara conservo una certa ingenuïtat, la timidesa fins que tenc confiança, la curiositat i la inquietud per descobrir coses noves. M’agraden els versos d’Emily Dickinson: "Crec i descrec cent cops cada hora. Això em manté àgil la fe". Els estudis Vaig anar a l’escola sa Graduada i a l’institut Santa Maria, centres que encara existeixen, però no reconec com a propis, ja que els edificis actuals s’han reconstruït. De l’escola sempre tindré un record afectuós cap a totes les “doñas” que em van ensenyar al llarg de l’EGB. A l’institut vaig començar a aprendre a escriure en la meua llengua materna, el català, i vaig conèixer els cantants de la chanson française com Georges Moustaki (Ma solitude, Le métèque...) gràcies a les classes de francès. També vaig tenir professors que després han estat bons companys de feina i amics com na Fina Matutes. De l’època universitària a la UB, record els bons professors que em van transmetre l’estima cap a la llengua (Antoni M. Badia i Margarit, Joan Veny, Joan Solà, M. Teresa Cabré…). Record especialment l’etapa de becària a l’Institut d’Estudis Catalans col·laborant en l’elaboració del Diccionari del català contemporani però, sobretot, les amistats que encara mantenc. La feina Els meus inicis com a professora interina van ser a Menorca, tot just acabada la carrera, amb formació com a filòloga, però no com a docent. No havia estat mai a Menorca i, ves per on, amb 23 anys, amb molta por al cos i sense tenir gaire clar si la meua vocació era l’ensenyament, vaig estar un curs a Ciutadella (Fantàstiques les festes de Sant Joan!). Més tard, vaig aprovar les oposicions a Catalunya i vaig estar cinc anys ensenyant a diferents instituts de Manresa i pobles del voltant. En aquesta etapa em vaig formar realment com a docent i alguns dels recursos que encara avui faig servir a classe els vaig aprendre dels bons companys dels equips docents amb qui vaig compartir experiències, a més de molt bones estones. Dels ja quasi 26 anys que duc a l’ensenyament, la major part els he passat a l’institut sa Blanca Dona, centre que ha estat molt important per mi. A més d’excel·lents companys, puc dir que tenc també una bona colla d’amics. Amb ells em vaig posar la samarreta verda i vàrem lluitar contra les retallades per una educació pública de qualitat. També va ser molt enriquidor per mi treballar durant tres anys al programa PAIRE (Programa d'Acollida, Integració i Reforç Educatiu) fent tasques d’assessorament al professorat, mediació amb famílies i classes de català a l’alumnat immigrant. Ara ja fa tres anys que faig feina al CEPA Pitiüses i estic molt contenta de tot el que aprenc i m’aporten els alumnes. Crec que l’ensenyament de persones adultes és una etapa més del sistema educatiu a la qual s’ha de donar la importància que mereix. Com diu el company Diego Redondo, si oblidam l’educació d’adults, oblidam el present. La formació dels nens i adolescents és molt important perquè són el futur de la societat, però els adults són el present i es mereixen també la primera o segona oportunitat de rebre una educació de qualitat. Aquest 2017 és l’Any europeu de l’educació de persones adultes. Tant de bo es faci realitat el lema: El poder i l’alegria d’aprendre. Les aficions Sóc molt aficionada als jocs lingüístics com l'Scrabble o l'Apalabrados (vaig ser del grup impulsor de la creació del Club Scrabble Eivissa) i confesso que no tenc gaire bon perdre. Sempre m’ha agradat molt viatjar i conèixer altres cultures, crec que és la millor manera de desfer prejudicis sobre pobles i cultures. He visitat països tan diferents com Tanzània, Xina, Rússia, Jordània o Síria. Aquest darrer ara amb la crisi dels refugiats sirians el tenc especialment present. Els records de la impressionant ciutat de Palmira, patrimoni de la humanitat, o els mercats plens de vida d’Alep poc tenen a veure amb les imatges que veig ara als mitjans de comunicació. Ara viatjo menys i ho faig a llocs més propers, però tenc pendent encara visitar Amèrica i, si una cosa he après de l’educació d’adults, és que mai és tard per fer realitat allò que desitges, així que tard o d’hora ho faré. També m’agrada llegir i, a més de seguir les novetats editorials, tenc uns autors clàssics de capçalera: la novel·lista Mercè Rodoreda (Mirall trencat), el contista Pere Calders (Cròniques de la veritat oculta) i el poeta Miquel Martí i Pol (sempre amb els versos adequats per a cada moment). Tots tres grans escriptors que, malgrat no tenir una vida fàcil, marcada per l’exili o la malaltia, van encarar-la amb optimisme. Sóc bastant aficionada a les noves tecnologies (ja sabeu els que em coneixeu que m’agrada fer blogs) i bastant activa a les xarxes socials, gràcies a les quals he retrobat antics companys i amistats amb qui havia perdut el contacte i he conegut gent molt interessant amb qui compartir experiències educatives. Així mateix, en alguna classe ja he confessat el meu alt grau de nomofòbia, que hauré de rebaixar i cuidar més el tracte humà cara a cara. M’agraden les trobades disteses amb amics parlant tranquil·lament de temes més o menys transcendents i detest i em cansen moltíssim els debats estèrils, com alguns que es fan sobre la llengua, que ja haurien de estar superats. Pens que totes les llengües, igual que tots els parlants, s’han de conèixer i respectar i les persones han de fer la tria de la seua llengua d’ús a partir del coneixement i no del desconeixement. Tant de bo pogués parlar amb fluïdesa un bon grapat de llengües. Faig meues les paraules del periodista Carles Capdevila quan diu: “Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial…” I parlant del Carles Capdevila, ja acab recomanant-vos la lectura del les seues reflexions sobre el que ha après durant el 2016 i desitjant-vos que tingueu un molt bon any: 16 coses que he après aquest 2016 Us deix amb una cançó que alguns ja sabeu que m’agrada especialment del grup Txarango.

Per saber-ne més Lliurament dels Premis Espiral Edublogs 2010 (2n premi CAIRE-EF.blogspot.com) Llibrepoema: Cartes d'amor (Blog col·lectiu poematge.blogspot.com) Moments feliços al CEPA Pitiüses "No t'aturis" (Walt Whitman). Sant Jordi 2015. CEPA Pitiüses Graduació 4t ESPA 1r quadrimestre Curs 2015-16 Baldufa de plata, 2n premi Espiral Edublogs 2016 blog Trencadís

Luis Gutiérrez

LUIS GUTIÉRREZ  Alumne d'ESPA des del curs 2015-16.

Una breu historia sobre la meva vida Vaig néixer a València l'any 1978, però jo sempre dic que sóc un eivissenc adoptat, ja que vaig arribar a Eivissa quant tenia 4 anys i d'això ja fa 34 anys. Visc a Sant Antoni de Portmany des de fa 12 anys, però també he viscut a Eivissa, Santa Eulàlia i Sant Josep. Referent a la meva vida familiar, estic casat des del 2008 amb una noia que es diu Laura i tinc dues filles, la Laura i la Lucía, de 10 i 7 anys d'edat, que són la meva debilitat. Una altra part molt important de la meva família són els meus gossos, dos grans danesos, anomenats Scuby i Nala. La meva infància a Eivissa no va ser fàcil, encara que jo sempre dic que s’aprèn de tot i sobretot del dolent i jo he après un munt… Passarem una mica més endavant en el temps. Quan tenia 14 anys vaig començar a treballar després de l'escola a les tardes en un restaurant a Santa Eulàlia, per dur diners a casa. Quan tenia 16 anys vaig deixar l'escola i em vaig incorporar a la vida laboral per complet i des de llavors he fet un poc de tot. He treballat de mosso de magatzem, rentaplats, netejant fosses sèptiques, arreglant rentadores, encarregat de supermercat, comercial, venedor de material de fontaneria i, per últim, de funerari. Ja fa deu anys que treballo en una funerària (Pompas Fúnebres). Quan vaig començar no havia vist un difunt mai i no sabia si m'afectaria en algun sentit, ja que per a mi era una cosa a la qual no m'havia enfrontat mai.  El primer difunt que vaig preparar per a la seua vetlla era un home d'uns 80 anys, amb unes marques a les galtes i als orificis del nas per haver estat intubat durant diversos dies a l'hospital. Es podria dir que per a mi era un repte, ja que el que havia après una setmana abans amb Jean Monceau, una eminència en tanatoestètica i tanatopràxia, (metge en tanatologia que va embalsamar Lady Di) hauria de posar-ho en pràctica jo sol. Vaig començar a endreçar el difunt, hidratant-li la cara i les mans, després el vaig col·locar al seu fèretre. La família havia portat un vestit blau marí amb camisa blanca i corbata negra. El vaig vestir i vaig posar les mànigues de la camisa amb cura perquè sobresortissin una mica del puny de la jaqueta. Llavors vaig posar en pràctica allò après amb la cara i les mans. Després de pentinar i raspallar el vestit li vaig col·locar un rosari a les mans. "Ja esta llest!" -vaig pensar. Vaig procurar estar a prop quan van obrir la sala de vetlla, per així veure si deien alguna cosa de la meva feina. La família va entrar i va començar a plorar, no sabia què pensar: "ho hauré fet malament?" Llavors vaig entendre que els seus laments eren per la seva pèrdua en escoltar una senyora dir: "Que guapo que està!"  Sempre havia escoltat això que aquest treball és molt poc agraït i encara que és cert des del punt de vista d'algunes famílies, personalment per a mi va ser una satisfacció saber que aquesta família que no coneixia de res, podria veure el seu pare, germà, avi o nebot de la millor manera possible. Per a mi és una feina peculiar, no molt ben vista per tots, però naturalment tots morirem algun dia i mentre no em toqui, espero ser-hi en l'anonimat per poder ajudar. Em considero una persona molt treballadora i seriosa quan es requereix, encara que m´agrada molt estar de broma amb els meus amics. Les meves aficions són l´esquí, tot i que fa ja dos anys des de l’última vegada que vaig anar amb els meus amics a Andorra, anar amb bicicleta amb la meva colla i patinar amb les meves filles quan puc. Referent a la manca d’estudis, retrocedirem "una mica" en el temps. Quan era petit a l'escola no m'anava gens bé. Els meus problemes a casa es van ajuntar amb la falta d’atenció. Era un nen molt tímid, amb moltes inseguretats, inclús tartamut a l’hora de parlar amb algú. Això sí, molt maco! (ha,ha,ha!) Resumint, no tenia el que es diu un entorn adequat d’aprenentatge. Sempre he tingut una espina clavada amb aquest tema i no trobava el moment de reprendre una altra vegada amb un millor escenari, fins ara. L'any passat, després de parlar-ho amb la família, em vaig apuntar a l'escola d'adults fent un gran esforç juntament amb la meva família, ja que surto de casa a les 8:30 h. del matí i no torno fins a les deu de la nit. Els migdies els faig servir per fer els deures i per menjar, els caps de setmana a les tardes per fer els treballs que requereixen més temps, els dies que la feina m'ho permet. Però, tot i així, estic molt content per tenir l'oportunitat d'estudiar i ho recomanaria a tot el que no va tenir oportunitat de fer-ho en el seu dia. Em considero una persona molt positiva davat la vida. El meu lema preferit és:  “Cadascú recull el que sembra”.

Per saber-ne més Presentació per a la classe de ciències naturals de 2n d'ESPA en la qual ens explica les característiques d'uns dels paratges naturals més polits d'Eivissa. http://cepatrencadis.blogspot.com.es/2016/07/es-vedra-i-els-illots-de-ponent.html

Mercedes Álvarez

MERCEDES ÁLVAREZ  Alumna de 2n d'ESPA Curs 2016-17

Hola, companys i companyes! Em dic Mercè i aquest any he començat a anar a l'escola d'adults. Quan era petita anava a l'escola del meu poble a Cuevas del Campo (Granada). Era molt tímida i crec que per això vaig abandonar els estudis, ja que no m'atrevia a preguntar quan no entenia alguna cosa. Encara avui recordo la cara d'una professora fent-me una pregunta i jo tremolant perquè no sabia la resposta. Després em vaig dedicar a ajudar els meus pares a treballar al camp, cosa que m'agradava ja que m'encanta la natura. Quan em vaig fer gran vaig decidir descobrir una nova trajectòria laboral i em vaig traslladar a Girona, després va seguir França, Suïssa i finalment em vaig establir a Eivissa. Aquí a Eivissa vaig trobar feina de seguida ja que sóc una persona molt polivalent. Després vaig formar la meva família i, al costat del meu marit, em vaig dedicar a cuidar els meus fills i a treballar. Ara que els meus fills ja són independents, he decidit tornar a estudiar ja que és molt important aprendre i enriquir el vocabulari. M'agrada molt escoltar a la gent quan parla i entre les meues aficions està fer treballs manuals, tinc molta habilitat per l'artesania. Des de fa uns hiverns participo en un grup d'artesanes eivissenques i confeccionem a mà les parts dels vestits de pagesa, com per exemple: capells, mantons, faldellins i espardenyes. També m'agrada molt cuinar i fer pastissos, sobretot menjars típics del meu poble. Des de fa 25 anys treballo de temporada a l’hostaleria. Actualment exerceixo el lloc de cap de bar i menjador. M'agrada la meva feina ja que tinc facilitat per treballar en equip. M'han agradat molt els tallers que s'han fet a l'escola a les Jornades Culturals i he participat en tots els que he pogut. Les excursions que hem fet m'han semblat molt interessants. Espero aprovar aquest curs i continuar els estudis d'ESPA.

Per saber-ne més VERSOS Y POEMAS 1. Hay un lugar feliz, feliz para todo el mundo, mundo que todos encuentran, encuentran otro camino, que no sabemos donde. 2. Este desierto no tiene fin si bien te fijas verás: camellos, serpientes, lagartijas, cada uno para un lugar. Algunas plantas encontrarás que extrañas te parecerán: cactus, palmeras y más. El sol quema la cara y la arena ciega los ojos,  a cada paso bebo agua para continuar mi camino. 3. Todo pasa y todo queda, dentro de tu serenidad, pasa sin hacer ruido, y a veces con agilidad. Tú guardas mis bellos sueños y también mi realidad, muchos momentos vividos, y algunos por despertar. Eres mi refugio más sincero, donde yo me puedo expresar, mis sentimientos internos a ti te los puedo mostrar. 4. Sin tu voz, sin tu paz, sin tu luz. Por ti fui, por ti vi, por ti sentí. El sol no ve. La luz no es. 5. Podrá faltarme el camino, el río, el mar. Sé que me faltarán. El camino, que no es de verdad. El río, que no es del mar. El viento, sé que me faltarán. La vida, jamás. Cuanto menos camino, más. Cuanto más vida, más. Ni más, no menos. Más.

Maximiliano Alcañiz

MAXIMILIANO ALCAÑIZ  Professor de l'àmbit de comunicació del CEPA Pitiüses des del curs 2013-14.

Sóc Max Alcañiz, ensenyant-aprenent al CEPA Pitiüses des de fa quatre cursos. Escric aquestes línies amb pols insegur perquè els docents no estem avesats a mostrar-nos a la comunitat educativa desproveïts del rol que l’escola ens reserva. Hem desterrat dels centres escolars qualsevol rastre del nostre jo més íntim per por a mostrar-nos vulnerables o per una concepció errònia del que és la modèstia. Tanmateix, ara sabem que l’educació emocional hauria de formar part de manera irrenunciable de qualsevol procés d’ensenyament-aprenentatge. Escric aquest text des de dues certeses. La primera: no podem demanar als nostres alumnes allò que nosaltres no estem disposats a donar. En aquest sentit, des del començament de curs estic animant molts dels meus estudiants a col·laborar en aquest blog. Amb quina credibilitat podria fer una cosa així sense donar exemple? La segona: sóc del parer que les escoles (de persones adultes, especialment) amaguen un gran tresor. Aquest tresor el formen totes les savieses particulars de les persones que hi conflueixen. Sortir a la llum, treure tot allò que cadascú porta a dins només pot conduir a institucions més sàvies i riques. Aquest blog, de manera modesta, vol ser una de les vies per fer-ho possible. Voldria compartir amb tots vosaltres quatre aspectes de la meua vida, que no expliquen per complet qui sóc però que en donen una idea aproximada: el nomadisme, la Macaronèsia, les llengües i la literatura, i les persones que trobo a la feina. El nomadisme Sóc com sóc, en part, gràcies a tots els llocs pels quals he passat. La meua feina m’ha portat a viure al País Valencià, Senegal, Catalunya, Castella i, ara, Eivissa. També he passat llargues temporades a l’Argentina i als Estats Units. Allà on vaig, miro d’aprendre, fer meu l’entorn, confondre’m amb el paisatge i amb el paisanatge. No m’agrada la mirada del turista (tot i que molt sovint em toca fer-ne el paper) sinó la d’aquell que polsa el batec de la vida en un espai i un temps concrets. De tots els indrets en els quals he viscut, el lector podrà imaginar el daltabaix personal que em va suposar viure i treballar a Dakar (Senegal), submergir-me en una realitat per mi desconeguda i rebre tantes lliçons de vida. A Argentina, vaig saber el que era viure en precari, tot convivint amb la gent del barri San Martín de Mendoza. I a Nova York, vaig copsar el que és la diversitat humana. També he passat per tots els territoris de parla catalana, parant l’orella i enamorant-me de tots els accents. I finalment, Eivissa. Aquí he après a estimar, si cal més, la terra: un territori i una cultura. Quan hagi de marxar de l’illa, aquest serà el meu patrimoni, que ningú ja em podrà arrabassar. La Macaronèsia Fa molts anys vaig veure Un lugar en el mundo, la pel·lícula d’Adolfo Aristaráin. No sé ben bé de què parlem quan diem el nostre lloc al món. A aquells que hem viscut en moltes bandes i portem una vida nòmada, ens costa trobar el nostre centre de gravetat. Ara bé, tot plegat no impedeix que hi hagi llocs on tot cobra sentit i ens hi sentim a gust. En el meu cas, és això el que em passa a la Macaronèsia, un grapat d’arxipèlags atlàntics (Canàries, Açores, Madeira, Cap Verd...). Tot i no tenir cap lligam ni familiar ni d’altre tipus, podria dir que allà em trobo com a casa. Explicar què em fa sentir així no és fàcil. Podria parlar dels colors: el blau (de l’oceà, del cel i de les hortènsies de Terceira), el negre (de les colades de lava i de l’arena de les platges), el blanc (del desert, de les dunes de Fuerteventura i de la boira de Corvo), el vermell (dels volcans de Lanzarote), el verd (de la caldera de Faial i la laurisilva de La Gomera)... Podria parlar de les altures: el Teide a Tenerife, el Pico a l’illa del mateix nom, el Roque Nublo a Gran Canària, el Roque de los Muchachos a La Palma... Podria parlar d’un territori en moviment: el volcà dels Capelinhos a Faial, Restingolita a El Hierro, el volcà de Fogo, el Teneguía a La Palma... O podria parlar del vent fresc i suau de l’Atlàntic. O millor, si voleu posar imatges a aquestes paraules, podeu visitar el meu blog de fotos (macaronesia-mm.tumblr.com). Les llengües i la literatura Les llengües i la literatura sempre m’han acompanyat des de ben petit. A més d’estudiar filologia, he fet un tast a l’aprenentatge de moltes llengües. No en parlo cap completament bé però sempre m’ha divertit començar a dominar un altre codi. La passió per la literatura em ve d’aquell estiu que el meu professor de batxillerat em va fer llegir La Regenta de Leopoldo Alas “Clarín”. D’aleshores ençà, moltes obres i autors m’han ajudat a construir-me com a lector i com a persona: J. M. Coetzee, W. G. Sebald, José Saramago, Gabriel García Márquez, Belén Gopegui, Javier Cercas, Pere Calders, Miquel Martí i Pol... Des de fa uns anys, procuro llegir moltes de les obres d’autors africans que es tradueixen al català o al castellà. Sortosament, cada vegada en són més! Aquesta curiositat m’ha dut a fer descobertes literàries que altrament m’haurien passat per alt. Parlo d’autors i autores com ara: Chimamanda Ngozi Adichie, Teju Cole, Chigozie Obioma, Taiye Selasi, Fatou Diome, Boubacar Boris Diop, Dinaw Mengestu, Mia Couto, Emmanuel Dongala, Chinua Achebe... I tot i no ser africanes, Jhumpa Lahiri i Hiromi Kawakami. A hores d’ara, no concep el meu temps lliure sense la lectura i sense l’íntima esperança que hi ha un llibre fantàstic esperant que jo el descobreixi per canviar-me la vida. Les persones que trobo a la feina Tinc una professió privilegiada. Ho sé des de fa temps, des que vaig adonar-me que mai s’acaba d’aprendre i que no hi ha viatge més apassionant que el de descobrir la diversitat humana. He fet classe a molts llocs (com ja he explicat abans) i en tots ells m’he trobat persones que m’han deixat una profunda petjada. El docent que pensi que no té res a aprendre del seu alumnat està perdut. Conscient d’això, fa un parell d’anys vaig començar a escriure el blog Vislumbramos (vislumbramos.wordpress.com). Es tracta d’un work in progress, una feina que ara sé que no acabarà mai i que consisteix a restablir el contacte amb alguns dels meus exalumnes i excompanys. A partir d’aquest diàleg, rescato els ensenyaments que els altres ens tenen reservats. També reflexiono al voltant de la professió docent i de la vida. A més, hi ha altres referències literàries, cinematogràfiques o teòriques que toquen el tema de les relacions entre ensenyants i aprenents. Dos anys després de començat el projecte només puc parlar de tot el que m’ha aportat, de les amistats recuperades i de les moltes lliçons de vida apreses. Aquests són els fragments de mi que he volgut compartir amb vosaltres. Gràcies per llegir-me i gràcies per acompanyar-me en aquest tram del camí!

Per saber-ne més Poemes de la sèrie "Aceptación".           1 En conjunto, ¿qué más prueba que caminar por la deriva del azar? Creerse inmune, signo sin cifra, contra todo sentido.           2 Lo que queda cuando la niebla retrocede. Lo que queda, ni más ni menos:  una incierta punzada sepultada en la marisma, la conciencia de que cualquier intento acaba pereciendo.           3 No está de más la niebla, imaginar que se ve el fondo... Contra el mundo, el pálpito, y caminar rendido sin ninguna certeza. Podeu llegir-los tots en aquest enllaç: https://drive.google.com/file/d/0BwoVbhjGjAKlNVZsTHdfWHJLdGpPOFhMU2dNdHBYdXA3cUpz/view?usp=sharing Fotos de la Macaronèsia: blog macaronesia-mm.tumblr.com Històries de vida a l'àmbit escolar: blog vislumbramos.wordpress.com  Aquí trobareu un enllaç a totes les persones protagonistes d'aquest blog: Lucía Rueda. Pilar Hernández. Álex P. Mar Batista. Chus Carrascosa. Carme Laborda. Gari Enchev Enev. Amparo Hinojo. Ramón Morte. Juan Carlos Gómez Vaquero. Carlos Matos Lagoa. Olga Nohales. Álvaro Herrero. Eva G. Poesia visual: blog col·lectiu poematge.blogspot.com Tendals Una vegada vaig veure el món. Estava com si encara no s'hagués aixugat la roba i esperés que algú l'arreplegués dels tendals de l'hivern. Atlanterrània Estacions de pas Sota les fulles transcorren les estacions; també, els aefectes del temps. De tot cor Del cor de l'home, les fulles que el vent llença a la roca. Cala Aubarca (àudiopoema)