Anna Tur

ANNA TUR Professora de l'àmbit de comunicació del CEPA Pitiüses des del curs 2014-15.

Som n’Anna Tur. No em pensava que un text com aquest de presentació que deman tan sovent als alumnes en començar un curs em resultàs tan difícil. Com bé deia en Max Alcañiz, si animam l’alumnat a participar en aquest blog de la comunitat educativa del CEPA Pitiüses, el professorat no ens en podem mantenir al marge. Així que jo també us explicaré una mica qui som. Eivissa La meua vida ha estat lligada sempre a Eivissa, llevat dels anys de formació universitària a Barcelona, el primer any de feina a Menorca i els cinc anys que vaig treballar a Manresa i rodalies, etapes totes molt enriquidores, de les quals us en parlaré més endavant. Vaig tenir una infància feliç, en una família nombrosa, majoritàriament de dones. Som quatre germanes. Crec que he estat de l’última generació de boixos i boixes de Vila que passàvem les tardes sols jugant al carrer (a la xinga, a la corda, a l’amagat…) i tornàvem a casa quan ens cridaven per sopar. D’aquella nena que vaig ser crec que encara conservo una certa ingenuïtat, la timidesa fins que tenc confiança, la curiositat i la inquietud per descobrir coses noves. M’agraden els versos d’Emily Dickinson: "Crec i descrec cent cops cada hora. Això em manté àgil la fe". Els estudis Vaig anar a l’escola sa Graduada i a l’institut Santa Maria, centres que encara existeixen, però no reconec com a propis, ja que els edificis actuals s’han reconstruït. De l’escola sempre tindré un record afectuós cap a totes les “doñas” que em van ensenyar al llarg de l’EGB. A l’institut vaig començar a aprendre a escriure en la meua llengua materna, el català, i vaig conèixer els cantants de la chanson française com Georges Moustaki (Ma solitude, Le métèque...) gràcies a les classes de francès. També vaig tenir professors que després han estat bons companys de feina i amics com na Fina Matutes. De l’època universitària a la UB, record els bons professors que em van transmetre l’estima cap a la llengua (Antoni M. Badia i Margarit, Joan Veny, Joan Solà, M. Teresa Cabré…). Record especialment l’etapa de becària a l’Institut d’Estudis Catalans col·laborant en l’elaboració del Diccionari del català contemporani però, sobretot, les amistats que encara mantenc. La feina Els meus inicis com a professora interina van ser a Menorca, tot just acabada la carrera, amb formació com a filòloga, però no com a docent. No havia estat mai a Menorca i, ves per on, amb 23 anys, amb molta por al cos i sense tenir gaire clar si la meua vocació era l’ensenyament, vaig estar un curs a Ciutadella (Fantàstiques les festes de Sant Joan!). Més tard, vaig aprovar les oposicions a Catalunya i vaig estar cinc anys ensenyant a diferents instituts de Manresa i pobles del voltant. En aquesta etapa em vaig formar realment com a docent i alguns dels recursos que encara avui faig servir a classe els vaig aprendre dels bons companys dels equips docents amb qui vaig compartir experiències, a més de molt bones estones. Dels ja quasi 26 anys que duc a l’ensenyament, la major part els he passat a l’institut sa Blanca Dona, centre que ha estat molt important per mi. A més d’excel·lents companys, puc dir que tenc també una bona colla d’amics. Amb ells em vaig posar la samarreta verda i vàrem lluitar contra les retallades per una educació pública de qualitat. També va ser molt enriquidor per mi treballar durant tres anys al programa PAIRE (Programa d'Acollida, Integració i Reforç Educatiu) fent tasques d’assessorament al professorat, mediació amb famílies i classes de català a l’alumnat immigrant. Ara ja fa tres anys que faig feina al CEPA Pitiüses i estic molt contenta de tot el que aprenc i m’aporten els alumnes. Crec que l’ensenyament de persones adultes és una etapa més del sistema educatiu a la qual s’ha de donar la importància que mereix. Com diu el company Diego Redondo, si oblidam l’educació d’adults, oblidam el present. La formació dels nens i adolescents és molt important perquè són el futur de la societat, però els adults són el present i es mereixen també la primera o segona oportunitat de rebre una educació de qualitat. Aquest 2017 és l’Any europeu de l’educació de persones adultes. Tant de bo es faci realitat el lema: El poder i l’alegria d’aprendre. Les aficions Sóc molt aficionada als jocs lingüístics com l'Scrabble o l'Apalabrados (vaig ser del grup impulsor de la creació del Club Scrabble Eivissa) i confesso que no tenc gaire bon perdre. Sempre m’ha agradat molt viatjar i conèixer altres cultures, crec que és la millor manera de desfer prejudicis sobre pobles i cultures. He visitat països tan diferents com Tanzània, Xina, Rússia, Jordània o Síria. Aquest darrer ara amb la crisi dels refugiats sirians el tenc especialment present. Els records de la impressionant ciutat de Palmira, patrimoni de la humanitat, o els mercats plens de vida d’Alep poc tenen a veure amb les imatges que veig ara als mitjans de comunicació. Ara viatjo menys i ho faig a llocs més propers, però tenc pendent encara visitar Amèrica i, si una cosa he après de l’educació d’adults, és que mai és tard per fer realitat allò que desitges, així que tard o d’hora ho faré. També m’agrada llegir i, a més de seguir les novetats editorials, tenc uns autors clàssics de capçalera: la novel·lista Mercè Rodoreda (Mirall trencat), el contista Pere Calders (Cròniques de la veritat oculta) i el poeta Miquel Martí i Pol (sempre amb els versos adequats per a cada moment). Tots tres grans escriptors que, malgrat no tenir una vida fàcil, marcada per l’exili o la malaltia, van encarar-la amb optimisme. Sóc bastant aficionada a les noves tecnologies (ja sabeu els que em coneixeu que m’agrada fer blogs) i bastant activa a les xarxes socials, gràcies a les quals he retrobat antics companys i amistats amb qui havia perdut el contacte i he conegut gent molt interessant amb qui compartir experiències educatives. Així mateix, en alguna classe ja he confessat el meu alt grau de nomofòbia, que hauré de rebaixar i cuidar més el tracte humà cara a cara. M’agraden les trobades disteses amb amics parlant tranquil·lament de temes més o menys transcendents i detest i em cansen moltíssim els debats estèrils, com alguns que es fan sobre la llengua, que ja haurien de estar superats. Pens que totes les llengües, igual que tots els parlants, s’han de conèixer i respectar i les persones han de fer la tria de la seua llengua d’ús a partir del coneixement i no del desconeixement. Tant de bo pogués parlar amb fluïdesa un bon grapat de llengües. Faig meues les paraules del periodista Carles Capdevila quan diu: “Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial…” I parlant del Carles Capdevila, ja acab recomanant-vos la lectura del les seues reflexions sobre el que ha après durant el 2016 i desitjant-vos que tingueu un molt bon any: 16 coses que he après aquest 2016 Us deix amb una cançó que alguns ja sabeu que m’agrada especialment del grup Txarango.

Per saber-ne més Lliurament dels Premis Espiral Edublogs 2010 (2n premi CAIRE-EF.blogspot.com) Llibrepoema: Cartes d'amor (Blog col·lectiu poematge.blogspot.com) Moments feliços al CEPA Pitiüses "No t'aturis" (Walt Whitman). Sant Jordi 2015. CEPA Pitiüses Graduació 4t ESPA 1r quadrimestre Curs 2015-16 Baldufa de plata, 2n premi Espiral Edublogs 2016 blog Trencadís