Teodora Hristova

TEODORA HRISTOVA Alumna del CEPA Pitiüses des de fa 5 anys. Espanyol per estrangers i Català A2 i B1.

Hola, em dic Teodora. Sóc búlgara. Tinc 39 anys i treballo d'infermera. Fa 6 anys que visc a Eivissa. Fa 5 anys vaig començar a aprendre espanyol a l'Escola d'adults. L’any passat vaig fer el curs de Català A2 amb uns companys fantàstics i una professora amb molt paciència. Ara segueixo estudiant català, faig el curs de B1. A més, també he participat en algunes de les activitats organitzades a l'escola. L'any passat vaig guanyar el primer premi de la categoria general del concurs de fotografia "Espais naturals d'Eivissa", que era un dels actes de les Jornades Culturals del CEPA Pitiüses, amb la fotografia “La meravellosa Salines”. També he publicat alguns treballs de classe al Trencadís, el blog de l’alumnat del CEPA Pitiüses. Un vídeo de la meva ciutat natal, Tryavna, a les diferents estacions de l'any.  I una descripció d'un dels llocs més polits del meu país: Els Set Llacs de Rila. Els Set Llacs de Rila són un dels monuments naturals més espectaculars dels Balcans (Bulgària). Un lloc encantador per ser visitat. La seva bellesa atrau molts turistes.Els Set Llacs estan situats a la muntanya de Rila, al nord-oest. Tenen un origen glacial. Cada llac té el seu propi nom, segons la seva forma i característiques. El llac més alt és el "Salzata" (La llàgrima). Se li diu així per les seves aigües cristal·lines. Situat a una altitud de 2535 metres. Segueix l'"Okoto" (L'ull). És el més profund dels llacs (37,5 m), amb la seva típica forma ovalada i de color blau profund quan fa bon temps. En aquest llac fan expedicions de busseig amb finalitats científiques. A sota d'aquest, trobem el "Babreka" (El ronyó). Mirant la seva forma, no es pot trobar un nom més precís per aquest llac amb una superfície de 85 acres i costes rocoses i escarpades. El proper llac és el "Bliznaka" (El bessó), ample i estret al mig com un rellotge de sorra. Els anys àrids es fon fins a formar dos petits llacs i d'aquí el seu nom. Seguint la ruta, a sota, es troben els llacs "Trilistnika" (El trèvol) i "Ribnoto" (De pesca). Al costat de la riba es troba la cabana "Els Set Llacs". El llac més baix, a uns 2095 metres sobre el nivell del mar, és el "Dolnoto" (El baix) i aquí comença el riu Dzherman.  Tots els llacs estan connectats per estrets barrancs. En alguns hi ha peixos, però la biodiversitat, en general, és pobra a causa de l'aigua freda de muntanya. Els llacs són alimentats pel desglaç i la pluja. Són poderosos centres d'energia. Al blog Trencadís hi trobareu la versió del text en búlgar, una llengua indoeuropea pertanyent a la branca de les llengües eslaves, juntament amb l'eslovè, el serbocroat i el macedònic, que fa servir l'alfabet ciríl·lic: http://cepatrencadis.blogspot.com.es/2016/04/els-set-llacs-de-rila-bulgaria.html M'agrada passar el meu temps lliure fora de casa, anar a la platja i fer rutes pels camps i boscos d'Eivissa. La meva passió és que veure el món a través de l'objectiu de la meva càmera.

Per saber-ne més La Teodora ens convida a visitar Kaliakra, un altre dels llocs més bonics de Bulgària. Pots llegir la descripció que en fa al blog Trencadís:  http://cepatrencadis.blogspot.com.es/2016/11/vols-coneixer-kaliakra_3.html Coneixes la faula "Els ratolins i els gats?  La Teodora ens la va explicar en català i en búlgar.  Vols sentir com sona en búlgar?

Hernán Nogués

HERNÁN NOGUÉS                       Alumne  de l'escola Curs 2015-16  Català A2

Cuando tomé la decisión en Argentina de cambiar mi vida, dejar todo atrás y empezar de nuevo en un lugar que había elegido por su belleza, multiculturalidad y por tener grandes amigos, nunca pensé que además en el proceso de aprender la lengua de aquí, conocería un lugar como la escuela de adultos Cepa Pitiüses. Fue un gran desafío volver a estudiar ya con mis 49 años junto a personas de todas partes del mundo. Eso fue una de las cosas que me incentivaban más cada día a ir. No solo aprendía el catalán, sino que aprendía de mis compañeros, de sus historias de vida, de cómo vivían ellos el aprender catalán. A la semana de llegar de Argentina, me inscribí en el curso de Catalán A2, por lo que las clases coincidían a veces con los trámites que todo recién llegado tiene que hacer. Era aún invierno y con el lento conocimiento de la lengua vinieron los días más cálidos también. Fue un enorme placer conocer y tener de profesora a Anna Tur. Pocas personas he conocido con tanta paciencia para explicarnos cosas básicas del idioma. Al mismo tiempo, por mi trabajo en los medios de comunicación, empecé a hacer un reportaje sobre la problemática de alquilar pisos en Eivissa. También comencé a entrenar al equipo juvenil del Ibiza Rugby Club. Se me complicaba estudiar, buscar y hacer trabajos, pero lo llevaba con una gran alegría. Han pasado ocho meses desde que llegué a Eivissa. Actualmente no soy alumno de la escuela, ya que necesitaba hacer el curso intensivo del nivel B1 y lo tengo que realizar en otro lugar. Al pasar ocasionalmente por la escuela siento que la identifico como “mi” lugar de pertenencia en Eivissa, aunque también me parezca extraño sentir un nuevo lugar de pertenencia siendo ya adulto. http://cepatrencadis.blogspot.com.es/2016/04/el-cepa-pitiuses-conjuntament-amb-43.html Quizás sean las excursiones que hacíamos, los vídeos donde colaboré (como el de Sant Jordi o el vídeo colectivo sobre el Quijote), el programa de parejas lingüísticas del Institut d'Estudis Eivissencs... El caso es que llevo con mucho cariño a la escuela dentro de mí y me gustaría seguir conectado con ella.

Per saber-ne més Una de les coses que volia recuperar en el meu viatge a Eivissa era la relació amb l'esport que vaig jugar durant 14 anys, el rugbi.  Els primers mesos de l'hivern passat vaig col·laborar entrenant els equips juvenils M 16 i M 14 de l'Ibiza Rugby Club, entrenant a l'estadi de Can Misses.  Vam viatjar a Palma de Mallorca el maig a jugar un campionat de Beach Rugby durant dos dies. Va ser una activitat molt divertida i integradora amb els altres equips de les Illes Balears. Actualment entreno un club de rugbi a l'illa de Mallorca, a la ciutat de Campos, que tot just ara comença a entrenar. El meu treball de productor de TV i Cinema inclou també tasques periodístiques i de publicitat, serveis a diferents mitjans de comunicació, diaris, revistes, canals de TV i ràdios.  També tinc una àmplia experiència en gestió cultural d'àrees de govern, en l'organització de grans esdeveniments culturals, recitals i cicles de cinema i teatre. El meu reportatge sobre la problemàtica de llogar pis a Eivissa serà emès per la cadena IB3. Documental vivienda, Podcast Radio Ibiza Cadena Ser Ara també estic fent un cicle d'entrevistes per a un diari de l'illa.

Antònia Ribas Tur

ANTÒNIA RIBAS TUR  Mestra d'Ensenyaments inicials del CEPA Pitiüses des del 2012 fins al 2015

El meu nom és Antònia Ribas Tur, vaig néixer a Sant Josep i vaig estudiar magisteri a l’Escola Normal de Palma. Vaig començar a treballar com a mestra a una escola privada a Palma. A l’any 1978, quan havia de néixer el meu primer fill, vàrem venir a viure a Eivissa. Aquí, la primera escola on vaig treballar va ser el CP Can Coix de Sant Antoni. Aquell curs vaig aprovar les oposicions i el curs següent vaig haver d’anar a treballar a l’escola de Santa Gertrudis, encara que vivia a Sant Josep. El curs següent ja vaig començar a treballar al CP l’Urgell on hi vaig estar molts anys. Al CP l’Urgell vaig començar a treballar amb nins de primer i segon de primària. Més endavant vaig passar a treballar amb nins més grans. Vaig gaudir molt en aquesta escola. Els nins eren molt agraïts i encara ara recorden amb afecte aquells anys a l’escola. A l’Urgell també vaig formar part de l'equip directiu. Vaig ser cap d’estudis, secretària i directora. Quan els alumnes passaren al nou institut de Sant Agustí, jo també me n'hi vaig anar amb ells com a professora de matemàtiques. En un principi hi havia pocs alumnes i pocs professors i va ser una experiència molt enriquidora. També vaig treballar tres anys a la Conselleria d’Educació com a Cap de l’Oficina d’Escolarització. Em va agradar molt aquesta feina perquè em va permetre relacionar-me amb molta gent. En acabar, vaig tornar a l’institut de Sant Agustí, però en aquells anys havia canviat molt. Hi havia molts més alumnes i amb alguns professors quasi no ens vèiem. La feina, encara que m’agradava, cada cop es feia més difícil. Tenia molts alumnes i molt poques hores en cada grup, això feia que no els pogués conèixer tan bé. Vaig decidir que volia canviar de centre i vaig sol·licitar el Cepa Pitiüses, on hi he passat els tres darrers anys de feina. Crec que han estat els tres millors anys de feina de la meva vida. En aquest centre hi van alumnes amb moltes ganes d’aprendre i amb molta il·lusió. Em vaig sentir molt estimada i totalment realitzada. Ara ja estic jubilada i m'agrada molt perquè això em permet fer moltes coses que abans no podia. Ara puc viatjar sense haver de mirar el calendari escolar, estudiar anglès (al Cepa Sant Antoni), llegir llibres, cuidar el meu hort…. En aquest moment també estic treballant en la biografia de la meva mare (que també és mestra) i si això surt bé es podria convertir en un llibre.

Per saber-ne més

Montserrat Cirera

MONTSERRAT CIRERA Alumna del CEPA Pitiüses des del 2015 Català B2

Em dic Montserrat, porto més de quaranta anys vivint a Eivissa, aquí m’han sortit arrels en forma de tres filles i quatre néts. M’agrada el que em diu un amic: tu n’ets “el pal de paller”. La meva vida laboral, com infermera, ha estat del tot gratificant i m’ha ensenyat a apreciar la salut i no escarrassar-me en ximpleries. No tot ha estat treballar, l’apassionament del meu marit per la mar em va portar a navegar a vela per bona part de la Meditarrània, si bé és cert que jo acaramullo vitalitat sortint d’excursió, a peu o bé amb bicicleta, nedant, esquiant, cavalcant… No em fan res els hiverns amb dies de pluja i llargues nits, són bons moments d’ajuntar-se amb els amics i barrinar idees desgavellades o endinsar-se en el món d’un llibre. Aviat farà dos anys que vaig encetar l’etapa de jubilada, quin terrabastall tenir temps i ganes!  En un principi em vaig fer el propòsit (il·lusori) de mantenir un equilibri Cos-Ment-Valors. Us en faig cinc cèntims:  1. Pel que fa al cos: fer exercici, cuidar l’alimentació i dormir el necessari.  2. Pel que fa a la ment: no deixar d’aprendre (idiomes, instruments, informàtica...) i dedicar temps a l’oci (llegir, cine, vida social...). 3. Pel que fa als valors: família, justícia i coherència. Apa doncs, ja tenia el pla fet. Som-hi! Pel que fa al punt 1: M'apunto a fer ball en línia, també a un club d'atletisme i de retruc a participar en curses curtes, fàcil reconèixer-me ja que gairebé sempre vaig l'última. Pel que fa al punt 2: Em matriculo a l’Escola d’Adults, B2 de Català i òndia, quina sorpresa! Els companys som una barreja multi racial-socio-cultural enriquidora al màxim. Anna, la professora, no sols ens ensenya, és incansable encoratjant-nos, i té un espurneig a la mirada quan ens recomana llibres per llegir. Pel que fa al punt 3: Col·laboro amb ONGs posant el meu gra d’arena com a voluntària. Aquesta balança cos-ment-valors, sovint està destarotada, ja que qualsevol capsigrany és capaç d’engrescar-me amb idees peregrines: recórrer Sevilla en segway, participar en una marató de marxa nòrdica a Finlàndia, fer parapent, escalar el Ben Nevis a Escòcia….. Vet aquí que ara estic vivint entre el seny i la rauxa.  Però tot i això, el que tan sols desitjo és seguir creixent com a persona, tenint com a pauta la frase de Terenci: Homo sum, nihil humanum a me alienum puto. És a dir: Sóc home/dona, i res humà em pot ser aliè.

Per saber-ne més http://eltempsdecadacosa.blogspot.com.es/2016_01_01_archive.html http://cepatrencadis.blogspot.com.es/2015/11/que-podem-aprendre-dels-nostres-avis.html http://cepatrencadis.blogspot.com.es/2016/01/les-campanyes-electorals.html http://cepatrencadis.blogspot.com.es/2015/12/la-fama.html

María Ortiz

MARÍA ORTIZ Alumna del CEPA Pitiüses des del 2013 Accés a UIB  Voluntària Ensenyaments inicials

Mi nombre es María Ortiz, tengo 59 años y aunque nací en Murcia, de padre murciano y madre ibicenca, llevo casi toda mi vida viviendo en Ibiza. Mi primer contacto con la Escuela de Adultos fue hace dos años cuando se me ocurrió matricularme en el Curso de Acceso a la Universidad para mayores de 25 años. Aunque no tenía intención de estudiar ninguna carrera, me lo planteé como una manera de tener la cabeza activa, adquirir conocimientos y rememorar conceptos que se te han quedado olvidados por el camino.  También creo que fue una manera de quitarme una espinita que llevo clavada, ya que en su momento, cuando terminé COU en el Instituto Santa María, me habría gustado seguir estudiando, pero como entonces tenías que salir fuera de la isla, mis padres no me dejaron, no porque no pudieran permitírselo, sino porque no lo veían conveniente. Mentalidad del tiempo. ¿Qué habría estudiado? Seguramente Magisterio, pero terminé vendiendo especias y cerámica en la tienda de mis padres situada en el céntrico paseo de Vara de Rey. Volviendo a la Escuela, tengo que decir que me resultó muy enriquecedor hacer ese curso de Acceso, aunque al final no hice el examen, ya que no era ese mi objetivo. Ahora sigo en contacto con el centro, pues desde hace dos años ayudo como voluntaria en las clases de alfabetización, cosa que me resulta muy gratificante, ayudar a los demás con un pequeño granito de arena me llena como persona. También asisto a talleres de inglés y, aunque es un idioma que se me resiste, yo no me rindo. Espero que a través de este blog la Escuela de Adultos llegue a muchísima gente ya que la oferta es realmente interesante.

Per saber-ne més Participant activa del Club de lectura   http://www.diariodeibiza.es/cartas-lectores/2016/07/12/venta-ambulante-ses-salines/854017.html CASA MORENA  Aunque estuvo ubicada durante muchos años en Vara de Rey, 8, sus orígenes se remontan a cuando mis abuelos la regentaban en la Calle de la Cruz, antes de la guerra civil española. Tras el obligado paréntesis por la contienda, siguieron vendiendo un poco de todo: tripas para las matanzas (budells i muletes), calcetines de lana para los salineros, cuerdas de todo calibre, tocino para el caldo... En resumen, lo que se denominaba en la época "ultramarinos". Por aquel entonces, el local de Vara de Rey, a pesar de ser de mi abuelo, lo tenían requisado los militares para su "Comandancia Militar". Cuando corrían los años 50, apareció por la tienda un representante murciano que intentaba vender el pimentón que envasaba su padre en el molino familiar. Allí conoció a mi madre, una chica de veintitantos años. Se casaron en 1956 y abandonaron la isla para establecerse en Murcia. Tras nacer yo primero y mi hermana después, corriendo los 60, regresamos a Eivissa. Mis padres tomaron las riendas del local de la Calle de la Cruz, pero en vista de la incipiente invasión turística, le dieron un aire nuevo y se pusieron a vender cerámica de Manises y, por supuesto, pimentón y especias. Al devolvernos los militares el local de Vara de Rey, mis padres establecieron la tienda allí. Recuerdo con nostalgia la época de matanzas cuando venían los payeses y, según el peso que nos decían tenía su cerdo, nosotros les recomendábamos la cantidad de pimentón, pimienta, etc. que necesitaban.  Durante el resto del año, vendíamos especias al peso de onzas o libras, pesándolas en balanzas. Y cuando por Navidad llegaba "la salsa", era una locura vendiendo el azafrán por "argents" (medida de peso que viene a ser 1 argent=2 grs), la canela molida, etc. En el año 2003 se tuvo que cerrar la tienda porque el edificio reclamaba una reforma urgente y se puso punto final.

Juan Antonio Sánchez Guerrero

JUAN ANTONIO SÁNCHEZ GUERRERO Alumne del CEPA Pitiüses des del 2013 Ensenyaments inicials

He sido carpintero Hola, me llamo Juan Antonio. Soy una persona mayor que llevo dos temporadas acudiendo a la escuela de adultos de Ibiza, en la cual he aprendido con los profesores y las demás compañeras de clase, muchas cosas que yo no sabía, pues siempre hay cosas que uno ignora. Soy carpintero de oficio, que aprendí desde muy pequeño. Pues cuando sólo contaba doce años al salir de la escuela por la tarde, me iba a una carpintería para aprender. Cuando tenía 14 años, recuerdo que ya comencé con mi maestro a trabajar con el verduguillo. Es una sierra grande que usábamos entre dos personas para sacar, digamos, de un tablón grande, piezas más pequeñas y hacer una puerta. Empezábamos por preparar todas las piezas. A continuación, marcábamos los largueros y peinábamos. En los largueros se marcaba la escopladura. Esta se hacía con un escoplo y un mazo. A continuación, hacíamos las espigas con una sierra y comenzábamos a preparar los tableros. Para frisar todo esto, lo hacíamos a mano con molduras de distintas formas pues cada una tenía un dibujo diferente. Sólo quedaba por montar la puerta. Solíamos montarla y pegarla con cola que nosotros hacíamos con pellejo de conejo. Este se hierve con agua y se logra sacar una buena cola. Todo esto lo explico para decir que conservo las herramientas antiguas que utilizaba cuando era joven, que querría donar a alguna institución para que las expongan si los responsables lo ven bien. Así los jóvenes podrían ver con qué herramientas trabajaban sus abuelos.

Per saber-ne més Participant del Club lectura i d'altres activitats de l'escola   Primer premi Concurs literari categoria A Dia del llibre 2015