Josep Domínguez Ferrer

JOSEP DOMÍNGUEZ FERRER Alumne de Cicles Formatius de Grau Superior. Curs 2016-17

Som en Josep Domínguez Ferrer. Som nascut a Eivissa, fill d’en Toni i na Pepa, ara ja fa seixanta-cinc anys, al barri de sa Penya i som el caganiu de cinc germans. En aquell temps el barri de sa Penya era un lloc de portes obertes a tot arreu, pobre, però net i alegre. Encara  que fos molt petit, tenc record d’alguna festa de les falles de Sant Joan, en què es varen guanyar alguns primers premis, premis que es celebraven anant d’excursió tots els participants i veïns del carrer de la falla. També record el carrers engalanats amb banderoles i plantes. Als cinc anys la família es va canviar de casa i anàrem a viure pràcticament als afores de Vila, a les noves “Protegides”, just al costat de l’escola “Sa Graduada”. Avui en dia el lloc és gairebé al centre i els edificis enderrocats o a punt de ser-ho. Els records d’aquell temps són d’una infantesa feliç, rodejat de molts amics, jugant sempre enmig del carrer a “lladres i policies”, als “quatre cantons”, a la “xinga”, al “balón tiro”, a pedrades amb els al·lots del barri del costat, a “piola”, a guerres incruentes i desfilades militars... Record també l’església de Santa Creu, inundada per una gran ploguda devers l’any 1958.   El 1959, després d’haver set destituït el famós Pare Morey com ecònom de Santa Creu, em vaig fer “monaguillo”. Un dia, havent anat a buscar hòsties a ses monges tancades, vaig passar per davant el seminari, vaig sentir moltes rialles d’allà dins i vaig pensar que jo també volia riure i, au! ”Mamà, vull anar al seminari!”. Després de la primera sorpresa de ma mare, haver obtingut una beca per estudiar i una primera sotana, a passar sis anys per Dalt Vila! Quan ho record, pens que he tingut tota la sort del món: amics (al curs tan sols érem tretze alumnes), estudis, conèixer -i tenir per amics, educadors i professors- a D. Joan Planells (Murtera), a D. Joan Marí Cardona, a qui vaig conèixer quan es va fundar “Radio Popular” el 59 i que estava situada a la torre del campanar de Sta. Creu, i tants altres...!; conèixer i ser “monaguillo” de D. Isidor Macabich”; “patge” (ajudant) del bisbe D. Fco. Planes Montaner, qui m’aconsellava que em fes jesuïta . El canvi va arribar amb el Concili Vaticà II, acabat el 1965, que va suposar una gran renovació a l’església i, a la fi, també per a mi. El 68 vaig passar a l’institut Sta. Maria, on vaig fer el PREU (preuniversitari). La sort em seguia: de professora de filosofia, a la Sra. Maria de los Llanos Lozano; de llatí, a D. Pascual García Molina; de grec, al Sr. Fuentes; d’història, a D. Gabriel Sorà...Tots ells grans professors. Qui hagi estudiat amb ells, sap de què parlo. Acabats els estudis el 69, ja vaig començar a treballar en administració d’empreses i pens que vaig ser un dels primers en utilitzar una computadora a Eivissa, que, en aquell temps, funcionaven amb targes de cartó perforades. L’any 1970 vaig ser el primer director de la Creu Roja de la Joventut a Eivissa i, com a tal, vaig viure una de les pitjors experiències de la meua vida:  el terrible accident de l’avió que s’estavellà a ses Roques Altes, a Sant Josep, el 7 de gener de 1972, on varen morir 104 persones i on l’endemà vaig passar-m’hi tot el dia recollint restes humanes. Per aquell temps vaig conèixer un tresor de dona que m’ha acompanyat fins ara i que m’ha donat el seu suport durant els quaranta-sis anys que duim junts i, esper, els que queden... D’aquest tresor han sortit dues filles, de les quals tant sols puc dir, com a mínim, que són el millor que ens ha passat al matrimoni i ja no parlem dels dos nets, que les superen!!! El 75, es va començar a Eivissa la primera promoció d’ATS (infermeria), depenent de la Universitat de Barcelona,  i, vet aquí, que m’hi vaig ficar de cap i peus, fent colzes, dormint poc i amb un poc d’esforç, vaig treure la carrera; n’estic orgullós perquè va ser treballant a l’oficina, casat i amb dues filles. No he treballat molt d’infermer, però sí que m’ha servit per mi mateix i per a tots els que he pogut ajudar. Passats uns anys en administració d’empreses, em van passar a dirigir un agència de viatges, on vaig estar fins al 2009, i, des del 2009 fins al 2016, que m’he jubilat, altra vegada a direcció i administració d’empreses. Les aficions que tenc, a més d’estar i xerrar amb els amics, són fer esport, viatjar, la fotografia, llegir i veure pel·lícules. D’esport, potser he fet de tot: futbol, bàsquet, natació, submarinisme, atletisme..., però el que més temps he fet han set arts marcials: judo i karate. Que no!, que no som perillós! No té res a veure amb allò de les pel·lícules xineses. Els seus valors són molts: cortesia, coratge, rectitud, autodomini, amistat amb els companys, perseverança... i tants altres; i pràcticament no hi ha lesions. Val la pena practicar-lo! Amb els viatges s’aprèn que un no és sa guixa del món i que és més interessant anar com a visitant que com a turista: parlar amb la gent, menjar el seu tipus de menjar, conèixer els seus costums, ha set i és una experiència fantàstica. He pogut visitar molts països, Mèxic, Cuba, Jamaica, Egipte, Tunis, Turquia, Tailàndia, Europa, a més, és clar, Espanya, però, com es diu, encara em queda molt de tros per córrer i el temps passa molt de pressa i cal aprofitar-lo. I bé, fins aquí he arribat. Per sort, no se m’han acabat les ganes de seguir estudiant i d’aprofitar el temps. Per això, pens que val la pena seguir els consells dels excel·lents professors que tenim ara: esforç i constància, llegir, escriure i aprendre a ser crítics amb les notícies que ens arriben dels mitjans de comunicació per tal que no ens contin veritats a mitges i que ens les creguem i ens deixem manipular. Bona sort a tothom!

Per saber-ne més Article d'opinió publicat al Diario de Ibiza. http://www.diariodeibiza.es/cartas-lectores/2016/12/11/llicenciatura-duna-senyora-94-anys/884000.html http://cepatrencadis.blogspot.com.es/2016/12/la-violencia-contra-les-dones.html Crònica excursió a ses Salines  (Jornades Culturals) http://cepatrencadis.blogspot.com.es/2016/12/jornades-culturals-cepa-pitiuses-2016.html

Sílvia Escandell

SILVIA ESCANDELL MORATO     Alumna d'Accés a UIB     Curs 2016-17

Hola, amics: Soy Silvia Escandell Morato. Cuando Anna y Max me pidieron que contase algo de mí en este blog nunca pensé que me costaría tanto, pero una vez vencida la timidez y el miedo “escénico” voy a intentar hacerlo lo mejor que sepa. Aunque me considero ibicenca, nací en Sevilla, por capricho de mi madre que era de allí. Mis primeros cuatro años de vida los pasé en Argel (norte de África). La historia de mi familia paterna, casi una novela de aventuras, está ligada a ese país que acogió a principios del siglo XX a mis bisabuelos paternos. Debido a las condiciones de miseria que se vivían en el campo de Ibiza en aquella época, 1910-1915 aproximadamente, mis bisabuelos emigraron con toda su familia al norte de África. Lo hicieron en llaüt a vela y la travesía duró 15 horas. Allí nació mi padre y gran parte de la familia que aún conservo. Mis padres se conocieron por correspondencia (el internet de los 60) y de esa unión nacimos mi hermano y yo. En 1972 mis padres decidieron mudarse a Ibiza, la tierra de mis antepasados y aquí empezamos una nueva vida.                        Curiosamente mis primeros recuerdos ibicencos están ligados al colegio de “Sa Bodega”, donde hoy día preparo la PAU. Este fue mi colegio durante toda la EGB. También recuerdo con cariño los juegos en la calle con los compañeros y vecinos del barrio. Había inmensos descampados y zonas “salvajes” donde jugar. Se acababa el juego cuando tu madre (y aún peor, tu padre) te llamaba para cenar sacando la cabeza por la ventana. Fui una niña feliz, risueña y, sobre todo, parlanchina.                                              Acabada la EGB pasé al instituto Santa María, compaginando el bachillerato con estudios en la antigua “Alianza Francesa”. Mi padre quería que conservara la lengua, decía que así podría comunicarme con el resto de la familia que reside en Francia. En Santa María hice grandes amigos que aún hoy conservo. Con Anna, nuestra profe de catalán, compartí promoción: ella iba al 1º de BUP A y yo al 1º B. Desgraciadamente no acabé el bachillerato, tuve dificultades con asignaturas de ciencias, me desanimé mucho y abandoné en 3º de BUP. Inmediatamente empecé a trabajar. Esa es la razón por la cual hoy día estoy aquí. Tengo que decir que estoy encantada, me siento feliz aprendiendo y compartiendo con los compañeros esta experiencia. Espero sacarme esa espinita que tengo con la selectividad. Si puedo, intentaré hacer Educación Primaria. Será todo un reto personal. Un aplauso también para los profes que hacen esta gran labor. Si la educación con niños es bonita (no olvidemos que es obligatoria) creo que aún más lo es en adultos, ya que aquí venimos voluntariamente. Hablaré un poco de mis aficiones: la lectura es una de ellas, leo casi todo lo que cae en mis manos, mi marido me contagió esta gran pasión. También el cine: me gustan las películas que están un poco al margen de lo comercial. Y las excursiones al campo, sea para recolectar setas o simplemente para dar un paseo. En mayo o junio acostumbro a recoger hierbas para preparar herbes eivissenques, dicen mis amigos que me quedan buenísimas.                       La cocina es otra de mis aficiones, sobre todo la repostería. ¡Soy muy golosa!                         Por último mi gran pasión, ahora aparcada por motivos familiares: viajar. Junto a mi marido he visitado un gran número de países y ciudades. A veces lo hacíamos en coche por la península, pero también por Francia, Alemania, Polonia, Marruecos…                                                  Guardo un grato recuerdo de México, pero el viaje que más me gustó fue el de Tailandia y Bali. Allí estuvimos casi un mes. Aparte de viajar por placer, también hacíamos negocios. Comprábamos y vendíamos artículos de regalo, bisutería y joyas de plata.                                             Después vinieron las niñas, una de 19 años y otra de 13. Con ellas también salimos, pero no resulta tan fácil compaginar los estudios y el ocio. Bueno, espero no haberos aburrido con mi relato. Me despido hasta la próxima y os invito a participar en este blog. ¡Hasta pronto!

Per saber-ne més  Club Diario de Ibiza Taula Rodona  "Tothom hauria de ser feminista" Club de lectura: Noves dames del crim Excursió a ses Salines (Jornades culturals)

Ele Almirón Durán

ELE ALMIRÓN DURÁN Forma part del personal no docent des del curs 2015-16.

¡Hola! Me llamo Ernestina, pero desde pequeña me llaman Ele (porque mi abuela me decía Elestina). Soy de Santa Cruz del Comercio, un pueblecito de Granada. Desde los ocho años vivo en Ibiza. Mi hermano mayor, Paco, vino a trabajar y le encantó la isla, así es que convenció a mis padres. Y desde entonces estamos aquí. De eso hace ya cuarenta y dos años. Soy la quinta de siete hermanos (5 niños y 2 niñas). Hace años que conozco a mi marido y hace 23 que estoy casada. Tengo un niño de 19 años y una niña de 15. Tenemos una perrita: Chiqui. A todos en casa nos gustan mucho los animales.  También nos gusta ir de viaje, esquiar –aunque a mí no tanto-, dar paseos por la playa y el campo. Cuando podemos vamos con los amigos, los perritos, bocata… ¡y a caminar! Estudié en el Colegio Portal Nou. En aquel entonces estaba donde ahora está el Parque Reina Sofía. Gracias a mis profesores pude terminar octavo. Y por ello les doy las gracias: Elodia, Tasio, Francisca, Catalina y Antonia. Con mi profesor de gimnasia, Tasio, empezamos a jugar a voley. Nos gustaba mucho. A los 16 años empecé a trabajar en una guardería. Me gustaban mucho los niños y fueron casi nueve años en los que disfruté mucho con ellos. Se llamaba Pekes. Tengo un gran recuerdo. En aquel entonces tuvimos que hacer un cursillo de puericultura para poder seguir en la guardería. A parte de trabajo encontré la amistad y es que aún sigo siendo amiga de mis compañeras de la guardería. Empezamos a salir juntas, nos echamos novio, nos casamos y tuvimos niños. Nos juntamos de tanto en tanto.  También trabajé en un videoclub. Teníamos chuches, revistas, vendíamos pelis, etc. Se llamaba Videoclub 2000 y estaba al lado de correos.  Era de Antonio Isasi Isasmendi, un famoso director de cine y una bellísima persona. Me alegro mucho de haberlo conocido. Estuve unos seis años trabajando para él. Después estuve trabajando dos temporadas en unas oficinas de cambio de moneda en Santa Eulalia, donde también hice una buena amistad. Las dos nos quedamos embarazadas casi al mismo tiempo. Nuestras hijas se llevan una semana de diferencia, empezaron a ir al cole juntas, al instituto y son amiguitas desde que nacieron. Después con otra amiga trabajé haciendo horas y nuestros maridos también trabajaron juntos. Gracias al marido de mi amiga de las oficinas, empecé a trabajar en el instituto de Sant Agustí. Y ahora estoy aquí, en el CEPA Pitiüses, donde desde el primer día me han tratado todos muy bien, como una más, y estoy muy contenta de estar aquí. Es Anna la que me ha animado a participar en este blog. Fue profesora de mi hijo en el instituto Blanca Dona, y yo fui alumna de su madre Francisca en el Portal Nou.  Estoy trabajando aquí gracias a una compañera del instituto de Sant Agustí. Una anécdota más en mi vida: se llama como yo y nació el mismo día que yo: el cinco de enero. ¡Casualidades de la vida! Me gusta la costura. Gracias a mis hijos que bailan "ball pagès" desde pequeños en la Colla de Sant Rafel, me apunté a un cursillo de “espardenyes” y le hice unas a mi hija. Luego le hice un refajo, un “gipó”, dos vestidos de fiesta y otro de pou, pañuelo, lazo, flores. A mi hijo le he bordado el chaleco y también le he hecho una barretina, un pañuelo…  También me gusta cocinar  postres, como la típica greixonera (me la enseñó a hacer mi suegra ya que mi marido es ibicenco), también la paella, el sofrit pagès… Me gusta la jardinería. Siempre estoy liada con mi pequeño jardín, me entretiene mucho y me relaja. Lo de la costura y las plantas lo he heredado de mi madre. Soy ordenada de siempre, tímida y siempre pienso bien de la gente. Me cuesta mucho pensar mal de alguien. Pienso que todo el mundo debería vivir su vida sin hacer daño a nadie y no meterse en la vida de los demás.

Per saber-ne més Dins la comunitat educativa tots som importants, l’educació és una tasca de tots. Si un professor o un alumne falta un dia, molt probablement no es notarà gaire, el centre seguirà funcionant amb normalitat. Però si falta el personal de neteja, el centre estarà inhabitable. En silenci, pacientment, l’Ele van movent les taules, recollint el contingut de les papereres, netejant el que entre tots embrutam i posant les coses al seu lloc. Així, una setmana i una altra, cada dia, perquè sempre tot estigui col·locat i net. Molts de nosaltres no pensam en aquesta tasca quotidiana i indispensable que fa que el centre sigui transitable i acollidor. Estam tan habituats a aquesta imatge que quasi no li donam importància. La seva feina també fa possible que els alumnes puguin estudiar en millors condicions.  Ele, gracias por cuidar de nuestras plantas durante el verano, por tu amabilidad, por tu paciencia, por tu silencio, por tu trabajo eficaz, por esta tarea imprescindible para que el centro funcione. Gracias por hacer posible que cada día la estancia en la escuela sea más agradable y acogedora.

Pep Serra Guasch

PEP SERRA GUASCH Alumne de català B2. Curs 2016-17.

Som en Pep Serra Guasch. Vaig néixer a Formentera fa 60 anys. Com deveu imaginar, la vida a Formentera fa 60 anys no era tan fàcil com ara: recursos molt limitats, sanitat bàsica, escola primària, etc. El meu pare era patró d'un vaixell que feia la línia Eivissa-península-Eivissa, per tant, la vida familiar era poca. Quan tenia nou anys, vinguérem a viure a Eivissa. Per nosaltres poder tenir a casa coses tan bàsiques com llum elèctrica, gas butà, televisor, nevera, cuina de gas o tenir un bany dins la casa, va ser un canvi radical. I com no, tenir accés a metges, l'hospital, l'institut, etc. Vaig acabar els meus estudis a l'institut Santa Maria i per manca de recursos econòmics vaig començar a treballar. Ràpidament em vaig adonar de la necessitat de tenir més coneixements per poder millorar a la feina. Vaig estudiar una carrera de grau mitjà, com estudiant lliure, a la universitat de Valencià. Treballava i a la nit estudiava. La meva formació és d'economia, números i dades: som màster en administració i direcció d'empreses. Tota la vida he treballat a empreses dedicades al comerç. M'apassiona el món de les vendes i el màrqueting comercial. Fins fa un any era el director de Pasa Eivissa, una companyia que agrupa més de quaranta supermercats d'alimentació arreu d'Eivissa i Formentera. Un problema de salut, del qual parlaré més endavant, va fer que deixàs les responsabilitats directives i em dedicàs a recuperar la meva salut. Ara treball només els mesos d'estiu. Estic casat i tenc dos fills. Com anècdota us diré que el dia que vaig conèixer la meva dona (els dos encara anàvem a l'institut), vaig anotar a l'agenda escolar que aquell dia havia conegut la que seria la meva dona. Anys més tard (estudis fora d'Eivissa, servei militar, etc.), ens vàrem casar i tota la vida junts. I dels meus fills, què he de dir-vos? Són meravellosos. Estic molt orgullós d'ells. Ja fa prop de tres anys, la nostra filla ens donà el primer nét. La gent que em coneix, tant en el món laboral com en el personal, diu que som una persona molt ordenada, reflexiva, dialogant, alegre, que sé el que vull, que sé escoltar i que som un motivador nat. En el tractament cara a cara som molt bo. M'encanta llegir (temes d'economia, història antiga). Som admirador d'Asterix i Obelix. Tinc quasi tots els seus llibres en català, castellà i anglès. M'agrada el cinema per descansar la ment. M'agraden les pel·lícules en blanc i negre, sobretot les de l'oest (Rio Bravo, Bailando con lobos o Horizontes de grandeza, per anomenar-ne algunes que he vist darrerament), però no les de l'oest amb tirs i morts. M'agraden les que tracten de transmetre valors com l'amistat o la lluita personal. De vegades també veig pel·lícules de comèdia (Notting Hill, Un paseo por las nubes). El que es tracta és passar uns moments agradables. M'encanta escriure. Vaig fer el propòsit de fer un blog quan anava a Mallorca a fer radioteràpia amb la finalitat de no oblidar tots aquells dies, experiències i sensacions. Vaig continuar escrivint i, la veritat, gaudeix molt. Per aprendre a escriure millor la meva llengua vaig començar el català B2 al CEPA. La meva mestra va motivar-me a escriure en aquesta llengua i des de fa unes setmanes tots els meus escrits són en català, amb faltes d’ortografia, però en català. M'encanta passejar pel camp, per la costa, per la natura, conèixer llocs i racons desconeguts de la nostra illa. M'agrada la fotografia, de fet, ara estic fent un curset al CEPA per aprendre a fer millors fotos. M'encanta el teatre. Quan era jove vaig formar part durant alguns anys del Grup de Teatre de l'Escola d'Arts i Oficis. Fèiem teatre i ens divertíem. Tinc un bon record d'aquells anys i també, no cal dir-ho, un bon grapat d'amics. I com no, m'agrada viatjar. He estat per quasi totes les Illes Canàries (heu d'anar a La Palma!) i per quasi tot Espanya (Galícia, Astúries, Cantàbria, el País Basc, Catalunya, Andalusia, Extremadura, Madrid o Valencià). Pel que fa a l'estranger, conec Franca, Itàlia, Portugal, Txèquia, Grècia, Turquia, Creta, Tunícia o Marroc. Darrerament viatjo molt a Anglaterra. El meu fill viu i treballa allí i quan tenc una oportunitat vaig a passar uns dies amb ell i la seva parella. El viatge més llarg i diferent dels altres ha estat a Las Vegas, un Disney Word per a adults. I el més recent, un creuer en vaixell per Venècia, Itàlia, Grècia, Estambul, i Croàcia. Era el meu primer creuer i em va agradar moltíssim. Però aquí, avui, no vull parlar-vos més dels meus estudis, feines o gustos. Vull parlar d'un tema, possiblement dur, possiblement no molt adequat per aquest blog, però que a mi em va canviar la vida i crec d'interès per tots perquè diuen que un de cada cinc homes tindrà el mateix problema que jo al llarg de la seva vida. Vull deixar el meu testimoni, com un escrit d'alegria, optimista i motivador. En uns percentatges molt elevats el càncer té cura. El que cal és tenir uns bons hàbits de prevenció i portar una vida sana. Fa tres anys em diagnosticaren un greu càncer de pròstata. La notícia fou una novetat molt important, molt dura. Jo que tota la vida ho controlava tot i tenia solucions per tot, em vaig trobar amb un problema al qual no sabia com fer front. Però vaig decidir tirar endavant i lluitar. Vaig operar-me i, mesos més endavant, ens adonarem que havien quedat restes del càncer. Em varen fer radioteràpia per "netejar" el meu cos de cèl·lules dolentes. Durant quatre mesos anava cada dia a Mallorca a fer tractament i tornava el mateix dia cap a casa. A l'hospital veia tot tipus de malats com jo. Diria que n’hi havia dos tipus: els que tenien molta por i abaixaven el cap per la malaltia i els que com jo anaven amb el cap ben alt, forts, animats i amb ganes de lluitar per guanyar la malaltia. Quan em van comunicar que tenia càncer, em començà a donar voltes pel cap una idea: havia de canviar la meva vida. Havia d'aprofitar-la al màxim i gaudir amb el que m'agradava de debò. De fet, el metge quan em va comunicar que tenia càncer em va dir: Tranquil, que se'n sortirà. Però miri -i tragué del calaix de la seva taula un metre, d'aquells de fusta, i va fer: clac, clac i obrí tot el metre. Això és la seva vida. I miri: clac, clac -el replegà fins a quedar tan sols tres dels deu trossos de fusta. Això és el que més o menys li queda de vida. Ho gaudeixi. Ho vaig tenir clar. Com la meva companya Montse Cirera quan es va jubilar, vaig prendre bàsicament tres decisions. Primera: havia de cuidar la meva ment. Havia d'acceptar les coses com són i entendre les conseqüències, que possiblement durarien tota la vida. La meva oncòloga i la meva oncopsicòloga varen fer-me entendre el que em passava i em senyalaren el camí a l’aceptació de la malaltia. D'acord amb l'empresa, vaig rebaixar la càrrega de feina i ara tan sols treball els mesos d'estiu. Els mesos d'hivern són per recuperar-me i cuidar-me. I també, per tenir la ment ocupada, vaig matricular-me a la UOM (Universitat Oberta per a Majors), a català B2 al CEPA i a un curset de fotografia. Nous companys, nous amics, noves coneixences i noves experiències. Segona: havia de cuidar el meu cos. Per això vaig començar anar a fisioteràpia per recuperar el sòl pèlvic i vaig seguir els consells de la meva fisioterapeuta respecte a quina havia de ser la meva alimentació, la meva activitat física i el meu descans. Punts claus: fer exercici, cuidar l'alimentació i dormir el necessari. I tercera: havia de recuperar els meus valors. Principalment, la família, tornar a tenir temps per a la meva dona, els meus fills, el meu nét, la resta de família i els amics. He recuperat el plaer d'estar sol amb la meva dona, passejar, compartir moments i activitats. Vaig descobrir el plaer d'estar amb el meu nét i veure com dia a dia va creixent. Els estius a la platja, compartint jocs i passejos, no tenen preu. Vaig recuperar el temps per estar amb els fills i parlar hores i hores amb ells. Mai havia parlat tant amb el meu fill com ara. Cada dia ens posam en contacte. Estar lluny no és impediment per no estar comunicats i seguir fent família. Amb la meva filla el contacte és personal perquè procuram dinar tots plegats cada dia de feina. Tenim temps per parlar, contar-nos coses, i seguir sent una família forta i ben avinguda, com una pinya. He pogut passar moltes hores amb la meva mare i les meves germanes parlant i recordant la nostra infantesa. He tornat a tenir temps per estar amb els amics xerrant, fent un cafè o arreglant el món. Per acabar, voldria recordar un trosset d'una cançó molt coneguda "Me olvide de vivir". Diu, entre altres coses: "De tanto correr por la vida sin freno. Me olvidé que la vida se vive un momento. De tanto querer ser en todo el primero. Me olvidé de vivir los detalles pequeños." Fa tres anys estava malat, no gaudia de la meva vida, només passava per ella. Ella em va donar un toc, un avís. Aquest avís està tenint un preu alt, però no té comparació amb el que he aconseguit: estar bo i ser feliç.

Per saber-ne més Blog serraguasch.blogspot.com.es http://serraguasch.blogspot.com.es/2016/12/feminismo-y-educacion.html